Acabem de començar la legislatura i ja comença a passar-se l’arròs, em va dir una companya en el passat Aplec del Puig, tot referint-se a la necessitat de bastir, com més aviat millor, una alternativa política-electoral a l’actual sistema de partits valencians. També, alguns mitjans de comunicació van mostrar un cert interès per conèixer si la comissió organitzadora de l’aplec era l’embrió o l’espurna d’alguna cosa més. En la conversa vam compartir que el temps, que per als partits de l’ordre del sistema, funciona a un ritme preestablert, per a les persones i entitats que ens trobem fora d’eixe sistema, funciona d’altra manera. Ja va dir el clàssic que hi ha dies que duren anys i anys que semblen dies!
Ens agrade o no, el fet que de nou estiga la dreta governant forma part d’una certa «normalitat» històrica, perquè la «normalitat», igual que allò que nomenem «sentit comú», respon al fet que amples sectors socials actuen políticament (en tot o en part) en contra dels seus propis interessos econòmics, polítics o socials. Això es deu al fenomen ben conegut de l’alienació ideològica (però d’això ja parlarem un altre dia). Com van dir Marx i Engels en 1848, «la història de la humanitat és la història de la lluita entre classes». I tot i els immensos avanços aconseguits des d’aleshores, ja ens va recordar Warren Buffett -arran de la crisi del capital del 2008 i de fer-li-la pagar a les classes treballadores del món- que sí que estàvem en lluita de classes i que eren ells, els multimilionaris, els que l’estaven guanyant.
Com es pot constatar en el nostre espai geopolític, el fet excepcional és que governe l’esquerra moderada i és absolutament extraordinari que ho faça l’esquerra rupturista o revolucionària. Això és un fet! Sense anar més lluny, al País Valencià vam necessitar vint anys (1996-2015), per a poder fer fora del govern de les principals institucions el PP i les seues polítiques neoliberals i corruptes. Vint anys en el que el principal partit de l’oposició, el PSPV-PSOE, anava esllanguint elecció rere elecció, Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià, havien de fer més esforços per a no desaparèixer institucionalment que per dissenyar estratègies polítiques amb capacitat de generar la il·lusió necessària com per a poder guanyar.
Com recordareu, va fer falta tota una cinquena legislatura amb el PP governant que, al coincidir amb l’esclat del moviment 15M i amb el procés independentista a Catalunya, més la denuncia constant de la corrupció del PP i l’habilitat política de Mónica Oltra per a saber llegir el moment polític, allò que va possibilitar la suma de forces per a guanyar les eleccions del 2015. El peculiar comportament polític valencià, molt condicionat per un fort substrat sociològic franquista en amples capes de l’electoral, no va facilitar en cap altre moment la possibilitat de l’alternança partidària.
Ara, després de vuit anys de governs del Botànic, que tot i millorar els anteriors, no han servit per a capgirar de soca-rel la realitat sociopolítica valenciana, ens enfrontem a la realitat d’un nou cicle de (des)govern de les dretes, en uns moments històrics on, en l’àmbit mundial s’estan dirimint tres temes de la màxima importància, com són la crisi del capitalisme que com a sistema dominant es mostra creixentment incapaç de donar resposta a les necessitats col·lectives de la humanitat, la forma d’enfrontar el canvi climàtic propiciat per eixe mateix sistema i la reestructuració de les relacions internacionals pels canvis geopolítics que s’estan produint. Tres qüestions que ens afectaran de manera determinant, condicionant i molt el nostre present i futur immediat. Enfrontar aquests temes des del País Valencià, governats per la dreta extrema neoliberal i l’extrema dreta franquista, i sense haver canviat la nostra situació colonial, no sembla que siga el millor dels escenaris possibles per a la majoria de la societat.
Malgrat això, l’estratègia del PSOE i Compromís-Sumar que hom podem esbrinar pels seus comportaments públics, no és per a estar optimistes. Després de malbaratar vuit anys de govern per a fer canvis estructurals, han tingut uns resultats electorals prou bons -tot i haver perdut la majoria de les institucions i sense cap autocrítica-, que encara permet a les respectives direccions justificar les seues polítiques i continuar al capdavant dels seus partits sense haver de patir massa pressió interna. De fet, aquestes organitzacions són més una maquinària electoral que partits polítics pròpiament dits, ja que les seues dinàmiques responen més als interessos corporatius dels seus nuclis dirigents que als interessos de les seues bases i dels sectors socials que representen electoralment.
Totes aquestes raons apunten més a la possibilitat d’un nou cicle de llarga durada de governs de les dretes, que a una pròxima alternança electoral, que, amb el panorama actual i en el cas de donar-se, no aniria més enllà de la repetició d’un nou Botànic. Una opció que ja va ser rebutjada en forma d’abstenció activa per la seua incapacitat de realitzar canvis estructurals. Aquest escenari indesitjat, només podrà ser qüestionat, si en la societat es generen les condicions de participació col·lectiva i mobilització popular per a enfrontar els tres grans temes que hem comentat més amunt (crisi del capitalisme, caos climàtic i reestructuració geopolítica) i totes les seues derivades locals, a més d’un qüestionament estructural de la situació colonial que patim. A més a més, eixa resposta popular hauria de poder conformar un nou espai d’intervenció política capaç de canalitzar-la, com ja va passar en el cicle polític anterior que va donar lloc a l’aparició de Compromís i Podemos.
En eixe sentit, l’aparició aquest estiu del manifest Cal guanyar, que va estar signat per centenars d’activistes, i la constitució de la comissió organitzadora (unitària i horitzontal) de l’Aplec del Puig han estat senyals que hi ha gent que pensem que sí que és necessari fer fora com més aviat millor la dreta de les institucions i a la vegada (i això és determinant), anar més enllà de l’hipotètic tercer Botànic. Com ja he reiterat en diverses ocasions, necessitem un espai d’intervenció transbotànic. Però que siga necessari no vol dir que siga suficient si no compta amb un mínim de massa crítica, tant quantitativament com també qualitativament. I en cas de donar-se aquesta massa crítica, es necessitarà un temps per a posar-se en marxa amb un mínim de garanties. I ací, els temors de l’amiga que em va interpel·lar a l’Aplec cobren tot el seu sentit: espavilem, que no es passe l’arròs!
