S’obliden les trames, els noms dels personatges, els títols dels llibres, els noms de les autores. Em quede en blanc quan algú em pregunta quins són els últims llibres que he llegit. Sort que tinc una llista ordenada de títols. Em sent intrusa si dic que he llegit un llibre del qual ara pràcticament no en podria parlar perquè me’n recorde tan malament; aquell mateix dia em pose a llegir amb molta seriositat i molta consciència, per veure si se’m queda ben fixat.
Si es fa una ressenya crítica no s’ha d’escriure «m’ha agradat» o «no m’ha agradat». Si es fa una ressenya crítica cal exposar quins són els aspectes formals, estilístics, argumentals, paratextuals, de l’obra. Hi ha d’aparéixer tot allò que s’oblida, el que és més difícil de sintetitzar, i de manera implícita la valoració final. Jo també ho entenc, que la valoració tècnica i la sensació de si t’ha agradat o no són paràmetres diferents, però també entenc que convergeixen.
Recorde moltíssim alguns llibres que no m’han agradat gens. De tant de lamentar-me mentre els llegia, vaig entendre quines coses no funcionaven dins de l’obra i quines m’enervaven per les manies pròpies. Per exemple, quan el nom d’un personatge és també el nom d’algú amb qui no em duc bé, entenc que em costarà més estimar-lo, i això és una mania pròpia. Però si aconseguisc trobar comportaments propis de l’antagonista, no em sentiré tan malament per no estimar-lo. Si aquest llibre no m’agrada perquè el personatge m’ha semblat detestable, podré valorar si era necessari, si no, si és proporcionat en relació amb la resta; i em fixaré en les característiques, pensaré en com ha influït el nom i pensaré en el personatge al marge de l’obra. Després miraré la resta dels personatges, intentaré traslladar-me a la ment de l’autora, comprovaré si els altres eren també desagradables però havien quedat eclipsats. Analitzaré com es relacionen els uns amb els altres, i els personatges amb la trama, i si la trama m’ha agradat. Tot seguit, si la trama té una forma que funciona, si a mi em funciona, si em sembla que en general sí però alguna cosa a mi, personalment, no m’encaixa. Em plantejaré si és per l’estil, si de veritat ajunta la trama i la història; i potser a qui li ha agradat la història sí, però a mi que no m’ha agradat la història no, perquè aquest estil l’he associat a un altre tipus d’històries, com les que sí que m’agraden, per exemple.
Quan passa un temps i mire la llista dels títols dels llibres que he llegit, vaig recitant em va encantar, se’m va fer pesat, no en recorde res, l’he de rellegir, que dur, quina preciositat. Vaig recitant el que recorde de veritat, si em va agradar o si no em va agradar. També recorde en qui vaig pensar, amb quins llibres el vaig relacionar i a qui li’l recomanaria. Si m’assec i hi pense em venen al cap més coses i puc fer un resum i oferir una opinió més tècnica, demostrar que l’he llegit i que tinc bagatge literari. Però el primer en què pense no són les coses complicades. Per això quan escric una ressenya comence escrivint «m’ha agradat» o «no m’ha agradat».
Faig ressenyes perquè se m’obliden moltes coses de dins dels llibres. I com que són per a mi, són serioses i parlen del que m’ha agradat. I com que posa si m’ha agradat o si no, sé que ho he escrit sincerament. Pense millor el llibre quan partisc d’ací. Mentre l’anava llegint, he apuntat en llibretes i en paperets solts algunes coses que m’han cridat l’atenció que em serveixen per entendre el m’agrada i el que no m’agrada, i per entendre, quan no ho tinc clar, si m’ha agradat. No ho tinc clar quan el llibre estava ben escrit però hi havia temes que se’m feia complicat que es tractaren d’aquella manera, ni quan sent que l’he llegit en un període de desconcentració i no hi he pogut entrar bé.
A mi les estrelletes de valoració que es critiquen tant no em semblen malament. És important saber si una obra t’ha encantat, si t’ha semblat nefasta o si no t’ha acabat de fer el pes. Crec que és important saber-ho abans de fer-ne l’anàlisi. I després, analitzar-la i fer-ne una segona valoració, que no ha de sobrepassar la primera, sinó que ha de permetre entendre la relació entre ambdues i la necessitat de parar esment als detalls i als aspectes tècnics. I tant, que «m’agrada» o «no m’agrada» és un comentari breu i del qual se’n pot extreure poc. Però la subjectivitat és essencial en la comprensió literària. I començar per aquesta sentència em sembla un bon començament.
