El rei Alfons IV, segons explica el seu fill i successor Pere el Cerimoniós a la seua Crònica, va tindre la intenció -a instàncies de la seua segona esposa, Elionor de Castella- de retallar-li algunes viles al Regne de València i que passessen a ser gestionades pel fill d’ambdós i no pel mateix Pere que, a la mort de son pare, heretaria la Corona i tot el que implicava.
La decisió del rei -no és faena nostra jutjar el que hom fa per amor- va ser polèmica, ja que era una contradicció flagrant dels furs del Regne. Francesc de Vinatea, segueix la Crònica, va ser el portaveu dels jurats del Cap i Casal i qui va explicar a sa majestat -amb un to que avui li asseguraria una visita a l’Audiencia Nacional– que allò era un contrafur com una catedral i que hi hauria desagradables conseqüències si seguia endavant. El rei va recapacitar, amb el consegüent disgust per a mare i fill, suposo.
La tradició ens ha fet arribar fins avui als valencians el nom de Vinatea com a sinònim de defensa dels Furs -i per tant, de les llibertats- del Regne de València, a pesar de l’intent dels cavernícoles habituals d’embrutar-li el nom i la memòria. Qualsevol país normal, d’eixos en què la tradició es vist de mite -i viceversa- i creen una continuïtat històrica, situaria una figura com la Vinatea als altars de la pàtria.
L’Estatut d’autonomia del País Valencià -versió d’Aliexprés dels Furs del Regne- va recuperar en la seua reforma del 2006 les competències en Dret Civil que els valencians vam perdre amb els Decrets de Nova Planta, i que ens permeten legislar de manera privativa sobre alguns temes que, en les comunitats autònomes sense corpus legal històric, estan reservades a allò que dicte l’Estat. La Constitució espanyola, però -o la lectura que hi fa el Tribunal Constitucional, millor dit- no permet que desenvolupem aquesta competència com sí que fan aragonesos, catalans o gallecs, per exemple. I per això necessita una reforma -en necessita moltes, però ja em permetreu que avui no hi entre.
L’Associació de Juristes Valencians ha treballat de manera transversal, discreta però incansable, per aconseguir que aquesta reforma fos possible. I pareixia que ho seria. Aprofitant una actualització de nomenclatura de l’article 49, un acord polític i social majoritari (per molt!) al País Valencià convertit en esmena, faria possible augmentar una miqueta l’autogovern de valencians i valencianes. Fins que -oh sorpresa!- PP i PSOE han decidit que allò que ells mateixos han votat en centenars d’ajuntaments valencians i a les Corts Valencianes és irrellevant. Que no cal, que per a què, que per a ofrenar.
Els súbdits valencians d’ambdós partits jacobins s’han esmerçat en justificar la decisió dels seus estimats líders -valen per a poca cosa més.
Per un costat, el Molt Honorable President de la Generalitat, Ximo Puig, s’ha oblidat del càrrec que exerceix i, amb unes declaracions indignantment toves i indignes del primer dels valencians i les valencianes ha vingut a dir -permeteu-me el parafraseig- que sí, que s’hauria de reformar, però que és complicat, però que la Constitució necessita reformes, però que per a ofrenar…
Per un altre costat, Carlos Mazón ha explicat que si el PP i el PSOE, que tenen la majoria per aprovar o no qualsevol proposta, voten en contra d’una esmena per augmentar l’autogovern dels valencians és perquè els independentistes n’han presentat algunes per a trencar Espanya. No seré ara jo qui estiga en contra de trencar Espanya; però la imbecil·litat de l’argumentació es veu per ella mateixa, com si el PP i el PSOE no poguessen fer valer la seua majoria i votar a favor de l’esmena del Dret Civil Valencià i en contra de qualsevol altra que volgués trencar Espanya. Que sí, que viva españa, que estamos por la recuperación del derecho civil, pero no así, pero de alguna manera, però per a ofrenar…
Mentrestant, a l’escenari B que és l’Ajuntament de València, el mateix PP ha presentat una moció per restablir l’estàtua a Francesc de Vinatea que hi havia a la Plaça de l’Ajuntament i que, per les obres i la remodelació i amb un criteri ben poc valencianista, l’equip de govern havia retirat; i ho fa lloant Vinatea per «sus acciones para mantener el derecho civil valenciano y el Reino de València». De traca i mocador.
Francesc de Vinatea, segueix la Crònica del rei Pere, va explicar-li al rei Alfons que ell i la resta de jurats i les viles afectades defendrien els Furs davant la decisió alfonsina i que, si el rei seguia endavant «no canviarem d’opinió, encara que ens separeu el cap del cos, o ens mateu a tots, i jo vos prometo, senyor, que si jo moro no escaparà cap dels que ara son ací, tots moriran a espasa i vós, senyor, i la reina i l’infant Ferran». Avui, però, ja no cal que ens separen el cap del cos. Avui, fins i tot el primer dels valencians, ja ve amb el cap abaixat de casa.
