Les vacances són record, s’han acabat. Ens queda allò de dir “curtetes”, ”m’han passat volant”; hem trencat l’ou de la mona de Pasqua (símbol que tot comença o recomença, és primavera), qui sap si hem cantat, ballat o tirat coets i trons… Ja estem de nou al tall. Hem tornat a la faena.
L’expressió “tornar” dona a entendre allò d’”anar una altra volta/vindre de nou”; i, diem nosaltres, això de tornar serà per alguna raó. Es torna per algun motiu, si més no, per motiu atractiu, desitjat, o buscat; per tant, tot serà (o hauria de ser) bonic i gustós. Si no és que “tornar” siga per circumstàncies obligades o protocolàries, cosa que, ens fa l’efecte, és el cas que ens ocupa: tornar a la faena. Clar!, algú ha dit: si no pagaren, ningú aniria a la faena. Expressió, esta, un tant materialista, dirà un optimista, perquè, on queda allò de la vocació?, allò de la satisfacció i plaer per la faena ben feta?…
La tornada és temps de saludar companys i amics, de parlar i rememorar viatges i vacances, trobades i gestes, beure i brindar, també previndre’s o posar-se en guàrdia sobre les xarreres del director o les bromes del company de torn. I bé és veritat que en unes altres llengües, estrangeres, ho tenen més difícil de pronunciar i dir: la rentrée, comeback/the start, rückkehr…, però ja s’apanyaran! A tot açò, se suma la preocupació, general i normal, de: “què em posaré?” o “com em vestisc?” O “Com em presentaré?”, “seré ben rebut/da o acceptat/da?”…
Per una altra banda, és possible que ens puga assaltar la tristor, la depressió, per la rentrée. La depressió es manifesta com un cert malestar psicològic (preocupacions excessives, allò de quedar bé, l’ànsia, què passarà?…), i si tot és prolongat, pot acabar tornant-se malestar físic, somàtic, moment en què es desbarren tots els dimonis personals en un aquelarre difícil de domar. No cal prendre’s les coses a la tremenda. Arribats a eixe cas, contra tal estat de coses, diuen, la millor recomanació és assumir la responsabilitat de la faena, assumir la rutina com a normal, tirar-se la manta al coll.
Rentrées sonades podrien ser les de Paco Camps a la política (que Déu ens agafe confessats), o la de Sonia Castedo, i ja seria de campionat la rentrée de Zaplana a la presó, o la de Puigdemont per la frontera espanyola com aquell que “entra i es passeja per sa casa”. En fi, siguem humils, i limitem-nos, tal com ara pertoca, a fer plans, a perseguir nous projectes, és a dir, comprar històries en fascicles, fer dieta, començar ioga, estudiar idiomes, fer esport… Tot perquè el retrobament amb el treball i la rutina se’ns faça una mica més portable, no direm agradable.
Perquè som conscients que “Res costa més treball que viure sense treballar”, i “Qui no té faena, Déu li’n dona”, sempre a l’aguait de no caure en allò d’“Al qui no vol faena…, el gat a l’esquena”.
