S’ha acabat que la gent de Podemos actuem com si fórem màrtirs i hàgem de sacrificar-nos pel PSOE i Sumar, que volen precisament destruir a Podemos, perquè si no vindrà la dreta (PSOE i Sumar a soles farien quasi les mateixes polítiques). I damunt li exigeixen que calle i obeïsca cegament.
Si Sànchez i Yolanda Díaz no accepten les propostes de Podemos, aleshores consultem a les bases si votar a favor o no de la investidura com ho faria qualsevol altre partit. I si guanya el «no», Podemos ha de votar en contra. No podem ser un Cs 2.0, junt amb Sumar, per por del que diran els mitjans de comunicació (que critiquen a Podemos faça el que faça) o que guanye la dreta en una repetició electoral. Hem de demostrar que som la vertadera esquerra espanyola, valenta i transformadora. La por és l’enemiga de la voluntat.
S’ha acabat que les falses esquerres, actuant com a peons del règim, vulguen manar sobre les forces sobiranistes i els exigisquen renunciar a part dels seus principis ideològics per a negociar (Díaz té el pitjor cas de narcisisme i complex de Déu que he vist mai), a més de dir xorrades com que l’amnistia necessita l’acord de la patronal i dels sindicats, que no tenen res a veure amb aquesta qüestió. Només és una excusa per a no aprovar una llei d’amnistia perquè Díaz sap que la patronal espanyola mai ho secundarà, de la mateixa manera que no ho farà amb l’autodeterminació, que també rebutja Sumar.
Per tant, les forces sobiranistes, igual que Podemos i com han defensat Puigdemont i Junqueras, no han de renunciar ni als seus principis ni a les seues propostes, sinó que són PSOE i Sumar els que han de guanyar-se el seu suport. Ja n’hi ha prou de voler traslladar la responsabilitat d’aconseguir la governabilitat a qui té els vots i no a qui els necessita per a governar. No hem de donar xecs en blanc.
S’ha acabat deixar que els poders mediàtics, en especial la progressia mediàtica, ens pressionen per a ser els bons de la pel·lícula, els més dialogants i conciliadors. Hem de dir clarament que el règim del 78 és un règim il·legítim, fruit d’un colp d’estat i d’una falsa Transició amb centenars d’assassinats pel feixisme, i que ni el PSOE ni les falses esquerres (Sumar, Compromís, Más Madrid, etc.) són útils per a tombar-lo. Al contrari, el defenen.
Els vertaders aliats dels republicans espanyols, representats per Podemos, són les forces sobiranistes (especialment ERC, Bildu i BNG, que han donat suport a Irene Montero davant la covardia i hipocresia del PSOE i Sumar); i totes elles prenen la forma de l’actual bloc republicà plurinacional. I són aquestes forces amb les quals ha d’unir-se Podemos per a les pròximes eleccions, separant-se totalment de Sumar, que l’ha deixat sense portaveu al Congrés, igual que a Esquerra Unida i Más Madrid. I ha sigut així perquè ho ha decidit únicament i exclusivament Yolanda Díaz (igual per això fins i tot IU vol distanciar-se de Sumar, però quan li han afectat les decisions unilaterals i no quan la víctima era Podemos).
Com deia Maquiavel, per molt bona persona que sigues, sempre seràs el vilà en la història d’algú. Per tant, almenys sigues un vilà memorable. Podemos i els sobiranistes sempre seran els vilans per al règim del 78 i els seus palmeros. Així que defensem fins al final aels nostres companys/es sobiranistes (començant per dir que el 20-S i l’1-O a Catalunya es va cometre una barbaritat per part de l’Estat espanyol i que ni votar ni ser independentista són delicte), unim-nos, assumim el nostre rol de vilans d’aquesta història i diem clarament: tombarem el règim del 78 i farem una neteja profunda dels reaccionaris poders judicials, policials, mediàtics, econòmics i polítics.
S’ha acabat que una organització mafiosa i masclista com la RFEF pressione i ataque les Campiones del Mundial per a obligar-les a jugar sense haver fet els canvis necessaris, convertint a Espanya en una vergonya internacional. I enfront d’aquesta situació no serveixen les amenaces blanes del PSOE i Sumar sinó un ultimàtum contundent: o en 48 hores la RFEF tira al carrer a tots els amiguets de Rubiales, a tots els corruptes i masclistes per a fer canvis estructurals o el Govern dissoldrà la RFEF per complet. I no és impossible perquè qui té el poder, i sobretot el suport de la majoria social, pot fer quasi qualsevol cosa.
S’ha acabat que el terrorisme masclista, el racisme, la LGTBI-fòbia i la indústria sexual continuen destruint dones, xiquetes i persones LGTBIQA+ i racialitzades per tot el país. No només s’ha d’implantar una educació realment feminista i diversa, sinó adoptar mesures legals contundents: penes de presó altes, fins i tot cadena perpètua; estat d’excepció si és necessari; reforma profunda de les forces policials i judicials; nacionalització de les empreses tecnològiques que permeten la difusió de missatges d’odi i que blanquegen la indústria sexual; i la creació d’una Intranet nacional per a evitar l’entrada d’aquests continguts i perseguir els qui intenten difondre’ls des de dins.
Però fa falta un govern valent que no es deixe enganyar per una suposada esquerra «antipunitivista» que diu que qualificar d’agressió sexual el petó no consentit a Jenni Hermoso és exagerat; que els comentaris misògins dels universitaris de La Rioja no són un delicte perquè era un xat privat encara que en realitat sí que ho són gràcies a la Llei del Només Sí és Sí; i que la violència de gènere es soluciona amb cursets d’igualtat i que tot el món és bo per natura, però la realitat és que hi ha psicòpates de naixement i no hi ha cura per a la psicopatia.
Quan la policia tire a terra les portes dels «clubs de cavallers» on es reuneix la crème de la crème i de les cases on hi ha maltractadors, violadors, pederastes, puters i feixistes (sense importar si són famosos o rics), i els tiren al carrer per a arrestar-los, deixant clar que s’ha acabat la impunitat de l’heteropatriarcat, veureu com canvien les coses de veritat.
S’ha acabat que les falses esquerres i la progressia mediàtica ens prenguen el pèl i ens vulguen convèncer que no importen les persones que ocupen els ministeris. Clar que importen. No és el mateix que el Ministeri d’Igualtat estiga dirigit per Irene Montero que per Carmen Calvo. L’absurd total és sentir Díaz dir que no sap si serà ministra. I vaig jo i m’ho crec. Algú dubta que ja ho té pactat amb Sànchez? Eixe discurs, igual que el que va fer Díaz sobre que els partits no importen (i ella ha creat el seu), formen part del discurs antipolític del «tots són iguals», perquè si no importen els partits i té igual qui ocupe els ministeris, quin sentit té votar? Per a què s’ha presentat Sumar a les eleccions? Que haguera demanat el vot per al PSOE i que siga un govern monocolor. Més encara, si no importen els noms, que PP i PSOE tornen a alternar-se cada 4 anys i ja està, no?
Per tant, Podemos ha de lluitar per a estar al govern, sobretot Irene Montero, i en aquesta qüestió pot trobar suport en ERC, Bildu i BNG.
En definitiva, s’ha acabat conformar-nos amb les engrunes. Ho volem tot. Visca la unitat popular i visca la República plurinacional.
