Setembre no és el mes més cruel, almenys no té la fama, reservada per al traïdor mes d’abril. Tanmateix, és un mes paradoxal. D’una banda, tot sembla començar de nou. Per als xiquets i les xiquetes (i aleshores també per als pares i les mares) i els professors i les professores de tots els nivells és el vertader començament d’any, i per això es produeixen moments transcendentals, canvis de cicle, d’eixos que et fan sentir que res ja en el futur serà el mateix: des de l’entrada a primer de primària de la filla major (o de la menuda) a l’entrada a primer del grau (o al màster).
Tot i això, la natura no està d’acord i camina inexorable envers la tardor, que ens alleuja les terribles calors d’aquests mesos, però ens recorda que darrere ve l’hivern, que la maduresa de l’any va desembocant lentament i irreversible en la vellesa. Si el sol d’aquests dies ens ho amaga, el fet evident que cada vegada es fa una mica més aviat de nit n’és una prova indefugible.
Setembre és aleshores mes de començaments i mes de finals, però mes també de dies onze. Aleshores els Estats Units tornaran a victimitzar-se per blanquejar i legitimar els seus crims imperialistes d’ahir i de hui, els nostres cosins germans del nord del Sénia tornaran a fer un pas més des de l’èpica fins a la farsa i els xilens i les xilenes recordaran -i nosaltres amb ells- que la via xilena al socialisme, és a dir, la via democràtica al socialisme, era un miratge, només un parèntesi abans de les pistoles feixistes converses al neoliberalisme. Per allà per l’hemisferi sud comença la primavera i setembre es vesteix de mes traïdor i cruel. Aquests dies un referèndum ha mantingut vigent la constitució de Pinochet per no haver aprovat la nova. Un altre setembre.
Però al remat, no ens enganyem: ells i elles han votat i tornaran a fer una nova constitució i acabaran per deixar arrere la corcada constitució del 80, que les grans alberedes no s’han obert en va. Val a dir, que lliçons i condescendències des de la monàrquica (i oligàrquica) Espanya, ni una.
Per ací, pel nostre hemisferi, comença el curs polític i pugem als trens de rodalia debades. No seré jo qui critique aquesta mesura, però només diré que espere que la gratuïtat no siga una manera de deslegitimar i llevar força a la protesta per un servei públic degradat i menystingut. Les falques a la ràdio que recomanaven evitar les hores punta, com si algú triara viatjar en hora punta, no em fan ser optimista. Tant de bo l’augment esperat i desitjat de viatgers i viatgeres no vinga acompanyat d’una reducció dels trens. Quasi que a hores d’ara amb això (amb tan poc) em conforme.
Comença el curs polític i Mónica Oltra no és vicepresidenta. Al llarg de l’estiu ha quedat més que clar el que era evident des del principi per a qui volguera assabentar-se’n: que el cas és pur lawfare, un muntatge atiat per la ultradreta i interessos econòmics vinculats a la medicina privada amb la col·laboració imprescindible de la fiscalia, i que la xicona protagonista va ser utilitzada i abandonada com un joguet trencat una vegada aconseguit l’objectiu polític de la caiguda d’Oltra. Potser és que ha sigut estiu i he estat una mica distret, però no sé si Ràdio València li ha dedicat columnes matinals contundents a Cristina Seguí i companyia al nivell de les que van fer demanant la dimissió de Mónica, fins i tot comparant-la amb Francisco Camps, perquè no els havia agradat el to del seu comiat. Segur que sí, i jo me les he perdut. Com segurament Ximo Puig i Gabriela Bravo ja li hauran demanat disculpes, a Mónica, i li hauran dit que torne amb la mateixa contundència que li digueren que se n’anara, amb ultimàtums i tot. Segur que fins i tot li hauran posat data a la seua tornada. M’imagine també que Yolanda Díaz, amb la voluntat de sumar que se li suposa, estarà tot el dia amb el nom de Mónica Oltra a la boca. Segur que ha sigut així i jo no me n’he assabentat perquè era estiu. Un dia d’aquests em pose a la faena i ho esbrine.
Setembre és un mes paradoxal. Sembla que tot comença, però l’any se’ns fa vell i moltes coses continuen igual, o pitjor. I, a més, ens arriba abans la foscor.
