A la dreta li encanta fer política amb el Nadal. És un espai que considera patrimonial i com la majoria de la població li tenim cert afecte, perquè aprofita per recordar-nos la seua hegemonia cultural.
La cosa va més o menys així: per una banda exigeixen que tothom el celebre, i que el celebre de la forma més ostentosa i visible possible. Però per l’altra, quan el celebres, aprofiten per refregar-te que ho faces si no ets prou cristià, o prou tradicional o prou el que ells consideren en cada moment. Ve a ser un poc com allò del «qué pone en tu DNI?» però en versió nadalenca.
Per açò li encanta fer tanta política amb la Cavalcada de Reis. Sí, sí, amb aquella festa infantil oberta a tothom i que no s’hauria de polititzar ni utilitzar per a adoctrinar. Però ja sabem, coses de la dreta, d’acusar els altres de les pròpies debilitats.
Les polítiques amb la Cavalcada de Reis no són noves. Ja és un clàssic el famós «Carmena no te lo perdonaré jamás» de Cayetana Álvarez de Toledo a Madrid. I a València, la inclusió de personatges del Nadal valencià, un bon intent de donar-li a la celebració una autenticitat local, va ser problematitzada per la dreta a l’oposició i eliminada de forma fulminant, una volta han tornat al poder.
Però més enllà de la valencianofòbia inherent en la decisió, a mi em fa gràcia l’argument que aquests personatges «no eren bíblics» i que volien una cavalcada centrada en l’Antic Testament. Allò que deia al principi, no soles has de celebrar el Nadal sinó que ho has de fer com ells creuen que s’ha de fer. I si, pel camí adoctrinen algun xiquet, tot allò que tenen guanyat.
Però al remat, el que va davant va davant i a aquestes alçades ja sabem que tots els sermonets morals de la dreta no tenen sinó l’objectiu de tapar el seu veritable objectiu: la pasta. Mercantilitzar fins al darrer moment i espai de la vida, fins i tot els més sagrats, íntims o personals.
Perquè la qüestió dels personatges valencians no és sinó una rebequeria dels qui encara no han paït els anys passats a l’oposició.
L’autèntica decisió política de la Cavalcada és el retorn de les grans empreses, que podran situar les seues carrosses publicitàries a l’esdeveniment. Màgia? Il·lusió infantil? Valors cristians? En realitat tot és l’embolcall que intenta tapar sense aconseguir-ho la promoció del consumisme més cru en benefici dels de sempre.
I, potser, ja la sublimació més evident d’aquesta rendició al vedell d’or capitalista és la inclusió dels personatges de Disney a la cavalcada. No és ja només la inexactitud evangèlica d’incloure a Mickey Mouse en una «cavalcada bíblica», sinó la mateixa rendició de Vox a l’empresa «woke i globalista» per excel·lència. L’empresa que amb les seues pel·lícules fomenta «la destrucció de la família tradicional» i la «inclusió artificial de minories ètniques», segons diuen els seus propagandistes de la batalla cultural.
Al final, ni espiritualisme cristià ni valors tradicionals. Els diners són els diners i aquesta gent va a allò que va.
