Fa uns anys vaig vore una pel·lícula italiana sobre la vida de dos amics desde que naixen fins als 25 anys. Seguint amb la meua tradició de no enrecordar-me dels noms de les pel·lícules que veig, em toca explicar de què va, amb l’esperança que algú en recorde el nom. Un és el fill d’un empresari que té una fàbrica, i l’altre el fill d’un treballador de la mateixa fàbrica. Els dos creixen junts, van a l’escola junts, van de festa junts i es polititzen junts. Curiosament, o no, els dos ho fan en l’esquerra italiana dels anys setanta, l’època de plom on en què hi havia vagues i brigate rosse. El que em va cridar l’atenció de la història és que després d’uns disturbis per una vaga, els dos són detinguts i apallissats per la policia. Però a partir d’eixe moment, apareix el que s’anomena lluita de classe i el fill de l’empresari acaba en el consell d’administració de la fàbrica i el fill de l’obrer es passa uns anys a la presó.
Esta història em serveix per a introduir un tema que em ronda al cap des de fa unes setmanes, que és el de viure o sobreviure de la política valenciana, o més bé viure o sobreviure del nostre país. Des que tinc consciència política, i em fixe en estes coses, he conegut gent d’esquerres de família amb diners i a gent d’esquerres que sobreviu com pot. Que gent d’este tipus compartisca espai és prou inquietant, ja que uns tenen uns privilegis que els altres no tenen i es nota en els seus comportaments. De fet, a la fi de cada cicle polític hi ha un moment en el qual uns poden permetre’s el luxe de fer un pas al costat i uns altres no, ja que han de sobreviure.
Sobreviure, com en la naturalesa, és un procés selectiu on a vegades és necessària una adaptació al medi natural que ens envolta. En política les adaptacions poden ser passar de conseller a diputat, de diputat a assessor o d’assessor a res. Tot això altera el projecte i el nivell de vida dels implicats, que venien amb la panxa buida i ara que la tenen plena la volen mantindre igual. A Compromís han fet una política adaptativa per a minimitzar pèrdues i repartir càrrecs el millor possible per a no deixar molta gent fora. Però el que veiem nosaltres, els votants, són unes lluites pel càrrec, uns canvis de discurs, unes aliances i unes renúncies difícils d’entendre i que són inexplicables.
Imagine que dins de Compromís hi ha gent que ho pot deixar en qualsevol moment, perquè té un treball al qual tornar o una família amb diners que la cuide econòmicament. Però també hi ha d’haver molta gent que no té eixe treball o eixa família a la qual tornar. Molts no coneixen un altre món que no siga el de la política. Gent que al caliu del 15M o de la Primavera Valenciana es va polititzar al crit d’on està el que ens van prometre, va aconseguir el seu primer sou com a regidor d’un ajuntament de població mitjana i després el va canviar pel d’un assessor, diputat, secretari o subsecretari general i fins i tot el d’un conseller. Després de huit anys, eixa gent ha de sobreviure d’alguna manera, ja que ha de mantindre la panxa plena, i la necessitat fa que venda la seua ànima fins i tot al dimoni.
La dreta, tot i tindre gent de diferents classes socials com l’esquerra, té la protecció dels poders econòmics. Si es fa bé la pilota a qui toca i s’executen o es defensen els interessos d’eixos poders, s’acabarà sempre amb un futur en algun lloc que garantisca la supervivència i continuar amb una vida post-política digna. En l’esquerra això no passa tant, només el PSOE ha sigut capaç de crear una xarxa clientelar al seu voltant que pot absorbir els desnonats de les institucions. Partits com Podemos o Compromís, només poden confiar en els seus militants i votants per a donar eixida als seus desnonats de les institucions. El problema és que a la política hauria de servir als electors i a no servir-se’n d’ells. Quan algú canvia de discurs o insulta els seus votants com ho fan alguns a Compromís, estos interpreten que no els estan servint, sinó que se n’estan servint d’ells.
Els partits polítics s’han estructurat com si foren equips de futbol, on hi ha una pedrera que proporciona nous polítics al partit, que ocuparan les institucions en el moment que es tinga el govern. Però els partits de la nova esquerra no poden reproduir este sistema, ja que no tenen una post-política garantida que absorbisca a qui ix de la política. Puc entendre que, conscients que venia un canvi polític, han intentat adaptar-se per supervivència, però no puc entendre que per fer-ho hagen imitat a la vella esquerra i fins i tot a la dreta, sabent que els seus electors consideraven corruptes eixos comportaments de la vella política. Tot el que ens va atraure de Compromís, perquè era nou, ara ja no hi és. Només veiem joves desorientats buscant possibles sous futurs i vells joves barallant-se pel que queda d’uns càrrecs en les diputacions que volien eliminades i en uns ajuntaments, corts i congrés on ja no tenen poder o cada volta menys.
Potser hauríem de començar a acceptar que la lluita de classe ens obliga a sobreviure des que naixem, i que per a servir en política abans s’ha de sobreviure en la vida. No és just, però no es poden permetre el luxe de viure de la política com ho fan altres. L’alternativa és fer una revolució socialista i acabar amb els privilegis de classe, però com això ho veuen difícil de fer i ningú d’ells ni de nosaltres vol arriscar les nostres molles, per moltes cançons de Zoo que cantem, haurem d’adaptar-nos.
