Econòmicament, estem entrant en un terreny farragós degut, especialment, a una inflació que encareix de manera considerable el cistell de la compra i unes mesures de política monetària, a parer meu, que manquen de sentit i tindran uns impactes molt negatius sobre els pressupostos familiars. Sembla clar que el procés inflacionari ve provocat per un xoc d’oferta a cusa dels elevats costos provocats, en part, per la guerra a Ucraïna. Les empreses han traslladat l’increment dels costos als preus i, ara, tenim una inflació de segona ronda que fa molt complicat arribar a final de mes a moltes famílies. A això, hem de sumar la il·lògica mesura presa pel BCE d’apujar els tipus d’interès amb l’encariment de les hipoteques que estem pagant religiosament per poder tindre un sostre en propietat. I cal afegir, les turbulències financeres degudes, com sempre, a la manca de regulació.
Davant aquesta situació hem d’exigir als governs més propers a la ciutadania unes polítiques valentes que intenten pal·liar les dificultats a les quals ens estem enfrontant. Una pota importantíssima en aquestes polítiques és la que correspon a serveis socials, en gran manera, perquè les competències estan en mans de les administracions més properes a la gent, com són la Generalitat i l’administració local, amb Diputació i ajuntaments.
En el meu poble, Moncofa, governat amb majoria absoluta pel PP, les polítiques de serveis socials han estat poc treballades políticament al llarg d’aquests anys, amb una visió caritativa d’aquestes. Uns temps en els quals hem sofrit una pandèmia i l’actual situació d’inestabilitat econòmica. Doncs bé, des de la regidoria de Majors, Serveis socials, Festes, Joventut, han decidit que era millor donar impuls a la part de les festes.
Des de Podem Moncofa, si bé ens agrada la festa, som conscients que amb els diners públics hem d’anar amb compte i destinar-los allò que permeta una major cohesió social. Si a l’inici de la pandèmia ens vam oferir a anar a fer la compra a la gent gran del poble per evitar el contagi davant la inoperància del (des)govern municipal, al llarg de la legislatura hem demanat de moltes maneres que l’Ajuntament, una vegada sanejats els comptes municipals, invertira en habitatge públic aprofitant les polítiques en aquest sentit que s’estan fent des de la Conselleria d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, gestionada pel candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana per Podem, Héctor Illueca. Des de l’alcaldia, i amb prou vehemència, s’han rebutjat les nostres proposicions amb clara falta de voluntat per ideologia. Si bé l’Entitat Valenciana d’Habitatge (EVHa) ha augmentat el parc públic municipal de 21 a 40 vivendes des del 2019, l’Ajuntament no ha invertit cap euro.
L’adquisició d’habitatge públic té dues vessants. Per una part, la més evident, la de caràcter social. Tindre la capacitat de donar una llar a dones víctimes de violència masclista, a refugiats dels conflictes que estem vivint, joves i, també, per a veïnes i veïns que poden veure’s en una situació molt complicada conseqüència de la conjuntura actual.
La segona part, pot ser menys evident, però molt important també, i té a veure amb la inseguretat ciutadana generada pel descontrol generat per cert tipus d’ocupació. Tots coneixem aquest fenomen i és important distingir entre els diferents tipus que hi ha. En el cas de Moncofa hi ha casos d’ocupacions de blocs que han generat i continuen fent-ho problemes de convivència, baralles i venda de droga. Tenim el cas més conegut de l’edifici «Paradise» del carrer Geldo, però no és l’únic. L’origen d’aquesta problemàtica la tenim en què som el municipi amb més habitatge de la SAREB, 714, de totes les comarques de Castelló. Per exemple, la capital en té 272, la Vall d’Uixó 22 o Nules 64. Si part d’aquestes vivendes formaren part del parc públic, davant qualsevol ocupació, es denuncia i en un tres i no res s’ha solucionat el problema. Però la falta de vista dels polítics que ens estan governant a Moncofa, més pendents de la foto que de la realitat del nostre poble, ens porta a viure moments complicats i genera una mala imatge que tindria solució.
Les polítiques socials de caire municipal no han de circumscriure’s només a l’ajuda de darrera instància als més necessitats, sinó que han de ser l’eix vertebrador d’una cohesió social que l’actual sistema econòmic està destrossant inexorablement. La construcció d’un parc públic d’habitatge és part fonamental i ha d’estar coordinada entre tots els nivells de govern. No s’entén que des de forces autodenominades d’esquerra es posen tants entrebancs per poder assolir aquest objectiu.
