Què és ser poble? Existeix el poble valencià? Sols el poble salva el poble?… Preguntes de difícil resposta, molt més del que a primera vista sembla. En realitat, poble és una paraula de molts significats: poble és el conjunt d’habitatges agrupats en una xicoteta entitat de poblament; o poble, identificat amb nació per la Revolució Francesa, són els nascuts en un territori determinat –un Estat-, no necessàriament contents de formar cap unitat, però sotmesos a una legislació comuna…; és també el conjunt de ciutadans amb consciència de ser-ho, amb una percepció d’identitat comuna, malgrat no estar emparats per un Estat…
Però també poble, en la seua accepció més antiga i ben arrelada, és refereix a la plebs, la classe social més desfavorida, o siga, la majoria. I, sense entrar ara en qüestions identitàries, després de la sèrie enllaçada de catàstrofes naturals i polítiques que estem vivint, molts ens reconfortem amb aquesta última accepció, especialment després de vore la immensitat de gent -molts joves-, que ha acudit a ajudar desinteressadament les zones sinistrades, i l’enorme quantitat de donacions que des de qualsevol racó del País Valencià i més enllà s’han recaptat. La gent s’ha sentit poble, i sap que en determinades circumstàncies, efectivament, cal fer servir la frase, segons sembla de Machado, que «sols el poble salva el poble», sense llevar cap importància a l’organització política de la societat en democràcies, ans al contrari. Dol l’apropiació indeguda de la frase per aquells interessats en sembrar el descrèdit de la democràcia, allunyats del dolor real. Quan la inoperància dels polítics i les picabaralles entre administracions et deixen a soles amb la teua tristesa: com no sentir-se poble?
Pel nostres caps han passat imatges terribles, igual com també ha desfilat la geografia pròpia: antics carrers anomenats «el Barranquet», a Alacant, o avingudes que anomenem Rambla, o Aigüera com la de Benidorm; tenim un poble que es diu Torrent; travessem ponts sobre rius secs, com el Riu Sec al Campello o a Algemesí; anem a vore les baixades dels rius quan plou fort, o tenim a prop de casa alguna presa d’aigua… La possibilitat de ser víctimes de catàstrofes és del tot real, tenim ulls i memòria, i això ens fa sentir-nos poble, més que mai. Sabem que pateixen més els menys protegits, per residir en ciutats d’urbanisme descontrolat, o tindre una situació econòmica feble, unes condicions laborals dures…
Més enllà de la tebiesa del govern central o de la letal negligència del govern valencià, que haurà de jutjar un tribunal, hem constatat el mal que provoca l’obcecació de negar el canvi climàtic, talant arbres, cimentant les ciutats més encara, permetent urbanitzar la costa, o invertint diners de tots en estúpides ocurrències taurines i no en allò que cal. La pèrdua de la saviesa ancestral, l’allunyament de la naturalesa, la manca de previsió i de planificació urbanística per un interés desbocat, la negligència i la inoperància, són coses que ens afecten a tots i, malauradament, deixarem en herència a generacions futures aquest desgavell i el deute per rectificar-ho. I ens penedim i ens penedirem llarg temps de la nostra complaença amb els qui ens han governat durant dècades. Uns i altres, al Palau de la Generalitat i a la Moncloa, i a la Zarzuela. Tot i que, no ho dubteu, ens forçaran a l’oblit: no hem d’oblidar.
En aquest sistema posterior al franquisme, dos grans partits han sustentat tots els governs. Un porta a les seues sigles la paraula «obrer», sinònim de poble, en el sentit de plebs, i l’altre es fa dir «popular», com aquell que vol fer-se de voler per tots. No dic res més, jutgeu vosaltres mateixos si els noms els representen. Les paraules es buiden fàcilment de sentit en un món que tot ho mercantilitza a una gran velocitat, fins i tot els conceptes més idealistes. Tal volta per això mateix, hem de rescatar-les, les paraules. Som poble, sí, som poble valencià… i tenim memòria.
