Tinc la intenció de no caure en els tòpics sobre la maternitat, però no estic massa segura d’aconseguir-ho. Acabem de passar fa no res el renomenat Dia de la Mare, i la primera cosa que em ve al cap és que ni totes les dones són mares -més del 19% de dones majors de 45 anys no ho són, ens diu l’INE-, ni totes les mares mereixem o desitgem una celebració com a tals. Per tant, una vegada més, ens trobem davant una construcció social, o cultural si preferiu, molt poderosa i amb moltes arestes. Tantes que, de ben segur, no cabran en aquesta breu columna. Passant de llarg el negoci de la celebració, comence un humil procés d’indagació sobre el tema. No serà complicat, pense, ja que els diaris i les xarxes, aniran aquests dies plens d’articles i opinions sobre la maternitat.
Escric al meu navegador “maternitat”, i, en lloc d’estudis sociològics, filosòfics, psicològics…, sorprenentment apareixen en primera línia un fum de clíniques que s’hi dediquen a ajudar les dones a concebre i a parir. Per tant, la meua primera reflexió: la maternitat, medicalitzada, és una important font d’ingressos o, vist a la inversa, de despeses. Vaja, que la maternitat sembla unida a la tecnologia reproductiva, segons internet. Inquietant, però tal com estem fent el món, no m’estranya. D’aquell llit cassolà on vaig nàixer, concebuda per errada del mètode del Dr. Ogino, a l’asèptic paritori d’un hospital, o a les modernes piscines o banyeres, l’experiència de l’embaràs i el part ha canviat tant com la nostra societat. Actualment els parts de dones de més de 40 anys suposen l’11% del total. I si l’edat òptima per tindre un fill des del punt de vista biològic és entre els 26 i 30 anys, l’edat mitjana actual del primer part està en 32,59 anys i creixent, segons dades de l’INE. Hi ha opinions que centren el retard a ser mares en les condicions laborals i assistencials, però d’altres parlen també de l’hedonisme d’una joventut que s’allarga… El ben cert és que el nombre de naixements al 2023 presenta la taxa més baixa des de l’any 1941, just després de la guerra civil. I la ment gairebé t’explota intentant conjugar causes i conseqüències de la davallada. Un treball d’anàlisi, un més, que com a societat hem de fer!
Però, per a les dones, l’impacte emocional de la maternitat segueix sent el mateix?… Entrem a altres qüestions més filosòfiques. I entrem en matèria també complexa. Ser mare, en general i des de qualsevol posició ideològica, s’interpreta com una experiència vital intensa, il·lusionant, emocionalment molt potent, per a moltes dones tal volta la més enriquidora d’una vida, al temps que comporta una enorme responsabilitat que no sempre es viu des de l’alegria… En la majoria dels casos, ens sentim acompanyades per les nostres parelles, pels nostres progenitors, pel conjunt de la família, que, vist l’enorme descens de la natalitat, acullen l’arribada dels nadons amb una intensitat molt mamífera, que ens recorda que per molts artificis culturals que ens envolten, també aplaudim i estimem la perpetuació del nostre llinatge. En resum: les condicions biològiques i les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques configuren la funció materna, tan crítica hui.
Regirant més, he trobat una paraula nova per a mi, que no sé si farà fortuna, però indica un canvi de paradigma en la salut de les dones: la matrescència. Fa referència a tots els canvis físics hormonals i neuronals, que comencen a l’embaràs, i que seguiran durant un temps. Jo, que soc mare, en done fe. Fins ara, comprovem que les mares hem estat vistes com a cos, receptacle i vehicle: les continuadores de l’espècie. Sacralitzades pomposament per les religions, especialment la catòlica, des de la baixa Edat Mitjana. Però al segle XXI comencem a ressituar els processos vitals, en cos i psique, que travessem. Certament la nova medicina, amb cada dia més metgesses, comença a incorporar una òptica femenina i global (holística) a l’abordatge de la salut femenina. Es fa necessari, des de la investigació i els tractaments diferencials d’homes i dones, un procés obert que haurà de millorar la manera d’entendre i atendre la nostra salut física i emocional.
Ara per ara, les dones a més de la concepció, gestació, part i lactància portem el major pes de la criança, una càrrega invisible i un treball físic que no és reconegut socialment. La maternitat ens compromet, és real i alhora està plena d’una simbologia que ens atrapa. No és, la maternitat, qüestió senzilla tampoc des de l’òptica feminista. Ens haurem de preguntar si el desig de ser mare està vinculat a l’essència de ser dona, a l’instint, o si és una construcció dins les històries vitals de cadascuna de nosaltres dins un marc de relacions familiars i socials. En tot cas hauria de ser una elecció lliure i feliç. I és una condició que fa que, en el temps vital de les dones, existisca un abans i un després de ser mare. Tot queda obert!
