Fa molt de temps que dic que als valencians ens ix molt car ser espanyols. Malauradament, tot i les evidències, milions de valencians no veuen el “problema” o prefereixen no veure’l. Fins que ocorre la catàstrofe i tot queda a la vista. Impossible no veure tant d’odi (perquè no és una altra cosa) concentrat per part dels dos governs, autonòmic i estatal. Tant de bo òbriga molt els ulls de tots. Ben oberts. Per sempre.
No és cap novetat que estem infrafinançats, que som els últims a l’hora d’abordar projectes imprescindibles. Que a Madrid estan més preocupats per l’accés a la «seua» platja que per les nostres vides (i això explica que l’AVE siga la prioritat més gran, la que van esmentar des del moment zero). Que un president molt NO-honorable procastellà que ha donat l’esquena des del primer moment a un poble valencià que, evidentment, odia, s’ajunta amb un president espanyol d’altre signe però amb una coincidència brutal quant al menysteniment dels valencians. Ja no és que prioritzen les seues preferències (massacrar allò valencià) és que menystenen allò bàsic (protegir i defensar les vides). Els molesta haver de reaccionar davant l’amenaça d’una catàstrofe, però també els costa reaccionar quan ha ocorregut.
Se’ls veu. A tots. No ho poden negar. No ens volen. No ens respecten. No compten amb nosaltres. No ens ajuden. Els costa moure un dit. Inclús en el pitjor dels escenaris. No estan. No sé com dir-ho més alt i més clar: NO PODEM COMPTAR AMB ELLS.
Si fórem sobirans, si realment tinguérem una mínima capacitat d’autogovern, de poder prioritzar segons el que nosaltres necessitem i no segons el que els agrade a Madrid, potser no haguérem evitat la catàstrofe material, o potser sí, potser l’haguérem pogut minimitzar si haguérem tingut la capacitat econòmica i organitzativa de fer eixes obres que tots sabem que són imprescindibles, però que mai «arriben».
Però en qualsevol cas, el que està quedant clar no és només la falta de respecte que suposa l’existència de l’infrafinançament i el deute il·legítim i tots els interessos que ens veiem obligats a pagar injustament, sinó que en situacions com la que malauradament ens està tocant viure, no podem comptar amb un estat protector que és a allò que aspira qualsevol societat moderna. En eixe sentit, és molt difícil negar que, amb els nostres recursos que descaradament ens furten i que no ens fan arribar ni quan més els necessitem, estaríem infinitament millor sense ells.
Ho pregue, valencians: deixeu de mirar l’eix dreta-esquerra, deixeu de votar com si foren equips de futbol. Ells mateixos són els que fan, amb insistència amb el seu menyspreu continu, que apareguen altres eixos com el dependència-independència o el procastellans-provalencians. Dia a dia. Obrim els ulls. Tots. Ens ho està costant tot. I ara també… vides.
