Els quatre regidors de Vox a l’Ajuntament de València (i el director general de Cultura nomenat per Vox) es troben en eixir de l’Ajuntament amb l’home aquest vestit de torero que balla i canta pels carrers del València i que fa tanta vergonya de veure, pobret. No se’ls acudeix una altra cosa que gravar-se en un vídeo cantant amb alegria «que viva España» i pujar-lo a les xarxes per celebrar que havien aconseguit aturar a l’Ajuntament una declaració oficial pel dia 8 de març, Dia de la Dona. Ho veuen natural: per a ells lluitar contra la igualtat i contra el dret de les dones és una qüestió de patriotisme espanyol.
De fet, hi estem acostumats. Les manifestacions ultradretanes estan plenes de banderes monàrquiques. També les contramanifestacions que tracten de rebentar actes en defensa de drets. Per descomptat, a ningú se li acudeix portar una bandera d’aquestes a qualsevol acte en defensa de qualsevol bona causa. Ho tenim molt clar, molt detectat com a significant opressor. I en realitat és normal. La bandera oficial de l’estat espanyol no deixa de ser la bandera monàrquica, i almenys des del 1931 es defineix per oposició a l’altra, a la tricolor, a la republicana. Tenim eixos colors -encara que sense àguila, que calia modernitzar-se- perquè Espanya és una monarquia i també per assenyalar de manera gràfica la continuïtat amb el règim anterior: la mateixa bandera amb alguns retocs en l’escut. L’estanquera, com és anomenada per la cultura popular, difícilment pot acompanyar reivindicacions de drets unida inextricablement com està a un sistema de govern definit perquè el cap de l’Estat és patrimoni d’una família, i hereditari per filiació masculina i amb molts trets d’estat oligàrquic, amb privilegis també hereditaris, que vosté no sap amb qui està parlant.
Cada cert temps ix algun profeta de l’esquerra madrilenya demanant la resignificació de la bandereta. No seré jo qui negue la capacitat de conversió d’un significant en buit, com diria Ernesto Laclau, en flotant, i disputar-lo, i al País Valencià en tenim bons exemples precisament amb banderes, però aquesta, precisament, té un significant molt ple, molt pesant, i significa el que significa. Evidentment, els qui lluitaren a la Guerra Civil per la democràcia i la justícia social no ho feren sota eixa bandera. Ni tampoc els membres de la nueve que lluitaren contra els nazis a França. Els colors d’aquesta bandera estan inseparablement lligats als enemics d’aquells homes valents i d’aquelles dones valentes que feren tot el que van poder perquè, entre altres coses, no tinguérem rei.
Els regidors cantaires i el seu amic director general van un pas més enllà, en un gest també repetit en els aquelarres feixistes nostrats: fer equivaldre de manera essencial el concepte d’Espanya a aquesta societat injusta, jeràrquica, vertical, oligàrquica, corrupta, colonial, monàrquica que és hui, que ha sigut durant segles. I en efecte moltes vegades pense que no hi ha res a fer, que en efecte això és Espanya, eixe masclisme ranci, eixa colla de senyorets prepotents i testosterònics tan submisos amb Madrid i amb el que mana com despòtics cap avall, cap on ells -i elles- consideren avall, cap a la nostra llengua i la nostra cultura, per exemple. I potser és així i ja no pot ser d’una altra manera i la rialla dels cantaires del vídeo és la rialla dels vencedors del 1939 que es repeteix una vegada i una altra com una mena de maledicció i que s’ho mengen tot i acabem, que diria César Vallejo.
Sempre assenyale com sona de diferent la paraula Espanya quan la llegim, per exemple, en les novel·les de Max Aub, o en Sanchis Sinisterra, o en Antonio Machado. I sempre recorde que els afusellats de Paterna van lluitar i morir per una altra Espanya, que era la de Josep Renau i Manuela Ballester, la d’Alejandra Soler i Pasqual Pla i Beltran, la de Miguel Hernández. Crec que va ser a Carles Sirera a qui vaig llegir una frase que venia a dir que aquella és la nostra pàtria, la nostra Espanya, i que gent molt forta i molt valenta i molt dura va lluitar fins a la mort per defensar-la, però no ho van aconseguir, i va desaparéixer, i per això els nascuts després estem sense pàtria, i no sense pàtria però sense amo, que diu el vers de José Martí, sinó sense pàtria i amb amo. Potser és així i el que hem de fer és reconéixer allò irremeiable, i si la república federal és tan il·lusòria i tan impossible com la independència, almenys la independència ens permet construir una pàtria imaginària, com totes les pàtries, però sobirana, i sentir-nos així menys orfes.
I, tanmateix, jo personalment em recorde un dia d’estiu davant la tomba d’Antonio Machado en Cotlliure, florida de banderes tricolors, i recorde l’emoció i el plor. l em dic que no pot ser, que malgrat les evidències, que malgrat els cantaires i malgrat els jacobins i malgrat Podemos i malgrat Sumar, cal escoltar l’eco de les paraules de Max Aub, de Sanchis Sinisterra, de Miquel Duran de València (ara m’ha vingut al cap de sobte el seu «fervent homenatge als aviadors de la República») i recordar que alguna vegada eixe significant va sonar menys opressor. I que hi ha genealogia i llegat i que podem reivindicar-lo i sostindre’l. I que si alguna cosa encara es pot fer amb aquest dissortat país compost per nacions diverses ho faran els pobles, els pobles de les seues perifèries. I aleshores els protagonistes del vídeo aquest de la infàmia no seran els que riguen.
