«Quina és la seua preferència sobre la llengua base d’educació?» Aquesta és la pregunta que hauran de contestar els representants legals de l’alumnat del País Valencià després de Nadal. I podran triar entre valencià i castellà. El procés de consulta serà telemàtic i determinarà, en cada nivell de cada centre docent, el percentatge de representants legals de l’alumnat que prefereix una llengua o l’altra.
Vol dir això que després de triar una opció ens assegurem que la tria serà respectada? No. Ni de bon tros. Perquè ací la llei Rovira fa intervenir uns altres factors: la «planificació educativa» i els «criteris de prelació».
Posem uns exemples (la consulta s’aplicarà des del segon cicle d’Infantil a tercer d’ESO):
Si l’escola només té una unitat per nivell, s’aplicarà allò de «la majoria esclafa la minoria». Per tant, si l’opció triada ha quedat en minoria, no es respectarà.
I si el centre té més d’una unitat per nivell? Es respectarà la tria? No necessàriament.
Imaginem que el centre té dues unitats en un curs d’ESO i els percentatges queden desequilibrats: de 60 alumnes, 40 volen valencià i 20 castellà. Segons la llei, una unitat tindrà el valencià com a llengua base; l’altra, el castellà. Però alerta, perquè segons la «planificació educativa» la ràtio és de 30 alumnes. Per tant, en sobren 10 en la unitat que donarà preferència al valencià. Ací entren els «criteris de prelació» (nombre de germans en el centre, domicili, discapacitat, família nombrosa o monoparental). Els 10 amb la puntuació més baixa estan condemnats: s’ha acabat per a ells la tan famosa «llibertat».
I els que no han volgut o no han pogut participar en la consulta? Un altre previsible merder: el centre, «en virtut de la seua autonomia», farà amb aquest alumnat el que voldrà i els assignarà la llengua que li vindrà de gust. Això, evidentment, significa que un grup que ha fet una tria lingüística podria assumir alumnes amb representants legals que no han participat en la consulta per diferents motius: per deixadesa, per bogeria, per desinformació, per «equidistància», per falta d’acord entre els progenitors…
I hi haurà molts representants legals que no es pronunciaran? N’hi haurà, previsiblement, una quantitat escandalosa. I és normal: quantes famílies desconeixen els detalls de la llei i la tirallonga de percentatges? Quina difusió se n’ha fet? És que el fullet informatiu que repartiran els centres per ordre de Conselleria és prou informatiu? No sembla més aviat el full d’un permís per a fer una excursió?
Mazón i Rovira no volen fer una campanya informativa per a explicar la llei. I, en canvi, tenen molta pressa a aplicar-la. Pensen que la ignorància juga al seu favor.
Probablement, serà una llei amb una vigència curta, perquè Mazón i els seus mariatxis políticament van camí del cementeri (com va ser també curta la vigència de la llei difunta anterior, la de Marzà). Però mai no se sap. Hauríem de fer un esforç per desbaratar-los la jugada a tots plegats. Unir els esforços de Plataforma per la Llengua, STEPV, Escola Valenciana, Famílies pel Valencià… No serà un esforç breu, perquè a la primavera es prematricularan els primers de Batxillerat i també triaran si volen més percentatge de valencià o castellà en les classes. I encara quedarà tota la lluita de les famílies que veuran trepitjats els seus drets. Totes les famílies sense llibertat educativa, condemnades a una opció que no han triat. I més coses… Perquè cada nou curs tot tornarà a començar.
