Conec el Jesús Rodríguez pràcticament des que érem adolescents, o postadolescents si ho preferiu, en tot cas, molt joves. Així que no espereu ací un article crític o un suport parcial. No. A mi sempre em trobareu al costat del Jesús. El nostre Jinsu.
Com deia ens vam conèixer a la universitat i des de llavors ha estat sempre a primera línia de qualsevol causa que buscara una millora de la humanitat, però sobretot de la gent més desfavorida. Aviat vam adonar-nos que la informació és poder. Encara diria més, és el relat el que és el poder, i que ja podíem protestar i manifestar-nos, però que si no aconseguíem explicar la nostra versió dels fets, no serviria de gaire. I com els mitjans, al remat, sempre acaben explicant la versió dels seus amos, vam decidir crear els nostres propis. Parafrasejant Fuster: tot aquell periodisme que no fem nosaltres, el faran contra nosaltres.
I així vam estar tots dos en la creació de La Burxa, al barri barceloní de Sants, després el Contra-Infos, un setmanari que esquivava la precarietat econòmica editant-se en format mural i penjant-se a les parets dels centres socials, bars o seus d’entitats que ens deixaren. I, més tard, La Directa. De fet, pensant-ho bé, amb el Jesús vaig aprendre a fer de periodista, trepitjant carrer i posant-hi el cos i l’ànima.
El seu gran cor i la seua sensibilitat l’ha fet apostar fins i tot –o sobretot- per aquelles causes més perdudes, les que no hi ha rèdits polítics i personals a treure, però que en canvi poden alleujar el patiment d’algú.
Per a mi, el cas més evident va ser un fosc muntatge policial de la Guàrdia Urbana de Barcelona contra uns pobres xavals als qui van encolomar l’atac a un agent que havia quedat paraplègic. Pels motius que fora, la policia no podia o volia buscar els culpables i va decidir carregar el mort al primer que passava. Era un tema difícil, molt espinós, amb una persona tetraplègica i encara que la versió policial era molt feble, tampoc és que tinguérem massa certeses. Els acusats no tenien darrere cap moviment que els donara suport ni eren gent coneguda. Tot i aquests factors, el Jesús va optar per investigar el cas, durant anys. Quan semblava que tothom, excepte els implicats, ens n’havíem oblidat, ell tornava a treure’l amb noves evidències. Mai va desistir ni defallir, i el resultat de tots aquells anys de feina es poden veure al documental «Ciutat Morta» –del qual és coguionista- que van aconseguir, sinó la revisió judicial del cas, si canviar la percepció social del mateix de manera irreversible.
I aquest només és un exemple de molts que en podria explicar, però que han posat el Jesús a la diana policial en nombroses ocasions. Ha rebut amenaces, intents d’imputació i el 2016, mentre cobria una manifestació, l’agressió d’un agent antiavalots que el va ferir a la cama i a la mà —açò li provocaria la pèrdua del 50% de la mobilitat. Però tampoc llavors es va rendir. Va denunciar el policia i després de cinc anys de procés judicial va aconseguir que el condemnaren.
I és que al poder no li agrada que el fiscalitzen. Per açò odia el periodisme. El de deveres, el que fa la seua faena, és clar. La resta, el que li riu les gràcies, el que sempre és fort amb els dèbils i submís amb els poderosos, perquè és clar, li va molt bé per imposar el seu relat. A voltes apareix la declaració d’algun històric periodista assenyalant que a ell mai l’han censurat. I a mi m’impressiona que la gent vaja escampant als quatre vents que en tota la vida ha fet mai bon periodisme. Perquè, el bon periodisme és com el del Jesús: molest. I, sobretot, molest per als poderosos.
Imputació absurda
Per açò, ara ha estat imputat per l’Audiència Nacional per un delicte de terrorisme. No cal ni dir que tota la causa és un destrellat sense cap tipus de sentit. Qualificar com a terrorisme les accions de desobediència civil del Tsunami Democràtic i fer-ho en el precís moment que interessa políticament a certs partits, hauria de ser en si mateix un delicte de banalització del terrorisme i menyspreu a les víctimes.
Però la imputació concreta del Jesús és encara pitjor, perquè a ell precisament l’acusen per fer la seua faena: buscar fonts, trobar informació i després explicar-la. I ho fa –no tinc proves però tampoc cap dubte- per la sèrie d’articles de La Directa on han descobert diferents policies infiltrats als moviments socials de Catalunya, País Valencià i Madrid. Accions d’infiltració a col·lectius legítims i legals, per cert, que cap jutjat s’ha atrevit a investigar.
Per açò, no només jo, sinó desenes d’associacions de periodistes i mitjans –inclòs Diari La Veu– i centenars d’entitats i persones a títol individual ens hem adherit a un manifest en defensa del Jesús i la seua tasca professional. Perquè, com faria ell, hi ha causes justes a les quals cal donar suport sense cap dubte ni cap càlcul.
