Aquest és un lema que resumeix perfectament el model i la pràctica sindical del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià. Des de la seua fundació, a finals dels anys setanta del segle passat, fins a hui, s’ha caracteritzat per una acció sindical des de baix: en els centres de treball, horitzontal, participativa i democràtica, en què les decisions es prenen entre totes i tots.
Un model i una pràctica sindical col·laborativa, cooperativa i col·lectiva, que té en compte i assumeix les preocupacions i reivindicacions de les treballadores i treballadors de l’ensenyament. Les de caràcter general, i que afecten la totalitat del personal que hi treballa, però també dels diversos sectors amb situacions laborals i administratives específiques. El conjunt i les parts han estat, i estan, importants sempre. Les reivindicacions parcials o sectorials no són incompatibles amb les generals; ni les generals ho són amb les sectorials. Sempre al costat del conjunt del personal i de cadascun dels col·lectius que el conformen. Un repàs a la història sindical de les darreres dècades deixa ben clara la defensa ferma i coherent del personal que treballa a l’ensenyament.
Tan clara com ara la necessitat del binomi pressió – negociació per a l’acció sindical. Sense la pressió, l’organització i la lluita no es poden abordar les negociacions amb garanties d’èxit. Tenim exemples molt recents, i molt evidents, de com les noves reformes laborals i de les pensions, que mantenen una part significativa dels fonaments de les anteriors, són lesius per al conjunt de les treballadores i treballadors. Sense la pressió passen aquestes coses en les negociacions. És per això que la pressió – negociació ha estat una senya d’identitat que ha caracteritzat l’STEPV – Intersindical Valenciana per a millorar les condicions laborals i l’educació. S’ha arribat a acords quan s’arreplegaven les demandes del personal i aquest ho decidia, democràticament, en les assemblees o en les consultes fetes. I no s’han signat quan el contingut no s’ajustava a allò que es reivindicava. Sí, s’han signat acords, molts. Sé del que parle. M’ha tocat negociar, durant molts anys, a les meses de negociació on he signat un bon grapat d’acords. De fet, d’uns vint-i-sis acords en què vaig participar en l’àmbit educatiu, en vaig signar una vintena. I en la Mesa general de la funció pública vaig signar el primer Acord de legislatura al 2016. Ara, de segur, que se n’hauran subscrit més i rebutjat d’altres.
Els fets rebaten el mantra, interessat i fals, sobre que el Sindicat és el sindicat del «no» i mai no signa res. Fals. Absolutament fals. Ara i abans. En aquest assumpte, com en tot en la vida, és bo no parlar per parlar, ni parlar d’oïda ni repetir notícies falses com a cotorres, cal anar a les fonts, a les actes de les meses de negociació o al DOGV, o a la sempre ben detallada i informada web de l’STEPV, per a comprovar que sí que se signen acords quan es consideren positius i que no es fa quan no ho són en no arreplegar les propostes del personal afectat. Això forma part de la història del moviment sindical i del model sindical majoritari a l’ensenyament. La sobirania de les assemblees de les treballadores i treballadors per damunt de les decisions de les cúpules i executives sindicals. El sindicat és la gent autoorganitzada per a defensar els seus drets i per a decidir el seu futur sense tuteles de ningú.
Una història sindical, en l’educació i en general, en què l’STEPV – Intersindical Valenciana sempre ha jugat un paper destacat. Ho ha fet tant en defensar les condicions laborals de les treballadores i treballadors de l’ensenyament com en la reivindicació del dret a l’educació com un servei públic adreçat a la millora de les condicions de vida de l’alumnat i les seues famílies. No es pot defensar la millora de l’educació, la seua universalització i democratització sense defensar el dret a un habitatge digne, una sanitat pública universal i gratuïta, l’accés universal als subministraments i béns comuns, un treball estable, saludable i segur, uns salaris i unes pensions dignes o la defensa del territori i el medi ambient. Com deia el peruà José Carlos Mariátegui «no és possible democratitzar l’ensenyament d’un país sense democratitzar-ne l’economia i sense democratitzar, per tant, la superestructura política.»
En definitiva, un treball sindical per a millorar l’educació, les condicions laborals i la vida de les treballadores i treballadores i avançar cap a una societat més justa, més lliure i més igualitària ha presidit els més de 40 anys de l’STEPV. Ara mateix amb una ILP per baixar les ràtios a les aules valencianes, com fa temps es va fer amb la presentació d’una altra ILP per resoldre la situació de la responsabilitat civil del professorat o l’acció sindical que es va desplegar per combatre la diferenciació salarial i la precarietat, implementar la carrera professional del PAS a les universitats valencianes, reconèixer el treball del PDI, recuperar salaris i drets perduts durant la crisi del 2008 o garantir un treball segur i el dret a l’educació durant la pandèmia.
Un treball constant, persistent, solidari, rigorós, eficaç i eficient fet per les dones i els homes del Sindicat a les juntes de personal, els comitès d’empresa, les lluites sindicals, les seus sindicals o les meses de negociació. Un treball que, malgrat les dificultats i les situacions adverses en què vivim actualment, és una garantia per a les treballadores i treballadors. Per això, donar suport a les candidates i candidats de l’STEPV – Intersindical Valenciana a les eleccions sindicals és la millor opció i amb la seguretat que hi seran sempre al teu costat, sempre amb tu.
