En una societat on els diners circulen àgilment, una menuda quantitat de diners media en una gran quantitat d’intercanvis. Els mateixos diners passen de mans en mans tancant transaccions per un valor acumulat que pot representar la producció total, el PIB. Tenim un magnífic exemple en l’experiència de la localitat tirolesa de Wörgl (vegeu aquests dos articles «El miracle de Wörgl» i «La circulació del diner»). L’ajuntament posà en marxa una emissió de diner minvant (certificats AB equivalents als shillings austriacs) d’acord amb la teoria de Silvio Gesell. Durant els 13 mesos que durà l’experiència només hi hagué circulant 5.490 AB per una població de 4.200 habitants, el que representa 1,3 AB per habitant.
El total de transaccions mediades (el PIB) s’estima en centenars de milers d’AB. Solament estan comptabilitzats els 150.000 AB pagats per l’Ajuntament en obres i altres programes de despesa pública. Simultàniament, a Àustria hi havia 159 shilling per habitant (120 vegades més) que, amb escassa circulació, no podien dinamitzar l’economia i combatre la depressió de principis de la dècada de 1930. Actualment, en la zona euro l’oferta monetària (vegeu l’anterior article) és d’uns 47.000 €/habitant.
Aprofitant les dades dels Estats Units
La web el rellotge del deute USA té un botó (Time Machine) que permet veure dades del passat fins a 1980. Prepare una taula amb dades de 1980 i actuals. Afig una columna amb l’experiència de Wörgl. He hagut de fer un supòsit: si les transaccions privades (no comptabilitzades) hagueren estat del mateix volum que les públiques, el PIB de la ciutat relacionat amb l’ús dels AB, en aquells 13 mesos, hauria estat de 300.000 AB.
En 44 anys, l’oferta monetària i el PIB s’han multiplicat per 14 i per 12 respectivament. Però la repercussió d’1 dòlar en el PIB es manté al voltant d’1,5 dòlars del PIB, molt inferior als 55 AB del PIB en Wörgl per cada AB en circulació. L’explicació s’hi troba en l’estalvi i l’acumulació de dòlars, inexistent en l’àmbit del diner minvant de Wörgl.
En Wörgl, la petita pèrdua mensual del valor dels AB fomentava la velocitat de circulació del diner, però sembla que també fou empentada pels deutes acumulats en shilling que començaren a saldar-se en AB. Tractant de treure l’efecte Wörgl, suposem que en els Estats Units actuals, la relació entre el PIB i els diners efectivament mediant en les transaccions que s’hi sumen per estimar-lo, fos la quarta part que en Wörgl (1 $ media en 14 $ de PIB). En eixe cas caldrien 2,1 bilions de dòlars. Els 19,7 bilions de dòlars restants (fins a 21,8) serien diners acumulats que estan en la granja del diner tractant de reproduir-se mitjançant la màquina de l’interés.
Naturalment, aquests càlculs contenen els supòsits que he afegit, i ni són, ni pretenen ser-ho, estimacions precises. Solament els utilitze per a analitzar els principis que hi ha a la base del sistema monetari hegemònic.
La massa monetària en una societat col·lectivista i solidària
En 1776 Adam Smith, fundador del liberalisme econòmic deia que la persecució egoista del benefici individual sota les lleis de mercat actua de motor de creixement econòmic en benefici de tots. Capgirem la fórmula per a construir un altre enunciat: la persecució d’allò que siga beneficiós pel conjunt de la societat, incloent-hi la cura i protecció dels béns comuns, hauria de resultar profitós per cadascú dels membres individualment considerats. Aquesta és la recepta que des del confortable perímetre de l’experiment mental em permet recrear en el següent paràgraf.
Una societat on els ciutadans no necessiten acumular diners. Col·lectivista i cooperativa, propietària dels mitjans de producció i distribució de béns, dels serveis públics, l’educació, la salut, les infraestructures, també l’habitatge és de construcció i propietat comunitària, i el subministrament de diner, la gestió de la seua creació i destrucció. La solidaritat amb els que sofreixen desgràcies permet cobrir o alleugerir les seues necessitats. La solidaritat intergeneracional sosté als majors que ja no obtenen rendes de treball. La no necessitat d’acumular diner també amorteix les ànsies de reproduir-lo. El diner solament té una funció: facilitar els intercanvis. La possibilitat d’aquest disseny rau en el que s’entén per necessitats. Condició necessària: ciutadans que aspiraren a gaudir de la mitjana dels recursos.
La no acumulació de diner permetria funcionar amb una petita quantitat de diner, de gran circulació.
I en una societat econòmicament individualista?
La presència d’individus que reclamen la llibertat de diferenciar-se materialment, de recollir més, o molt més, que la mitjana, arrossega les societats a un sistema econòmic on brolla l’individualisme. Molt del que era compartit en l’anterior societat és ara de propietat privada. La solidaritat es debilita. El diner adquireix altres funcions. Uns volen estalviar en previsió del futur. Altres els acumulen i els fan servir per a reclamar una quantitat de béns i recursos molt superiors a la mitjana. També fa aparició l’interés bàsic, el que neix de l’avantatge del posseïdor de diner acumulat, influint en els preus dels béns i especulant amb ells. L’interés contractual, el que s’aplica en els préstecs encara no s’hi ha manifestat. L’estalvi previsor i l’acumulació expliquen el creixement de la quantitat de diner, respecte de la primera societat.
En les nostres societats
El dibuix és similar a l’anterior descripció afegint-hi que l’interés contractual s’hi suma al bàsic. El fa servir el sistema bancari en el subministrament de diner-deute. També els inversors, posseïdors de diner ja existent. A més, vivim actualment l’amenaça que la solidaritat entre individus i entre països, més que debilitar-se, decaiga completament sota el dictat dels personatges que estan prenent les regnes del sistema i el segell executiu.
Els interessos, bàsic i contractual, omnipresents en el colossal muntatge al voltant del mercat del diner, explicarien molta part de l’oferta monetària que no és usada en els intercanvis de béns i serveis. Tothom que té diners acumulats vol fer ús de la granja del diner, uns per no perdre valor amb la inflació planificada, altres per obtindre retorns superiors. És la considerable porció de l’oferta monetària que concorre en el casino financer. No és economia (l’administració dels recursos), és crematística (l’art de reproduir el diner). No actua directament en l’economia real, però té una influència decisiva en la deriva de la humanitat, empesa a un creixement continu, insostenible, per satisfer la granja del diner.
