Fa uns dies em vaig sorprendre a mi mateixa aprofitant una samarreta vella per a fer draps per a netejar. Calia? En realitat no. De sobte em vaig quedar mirant tot aquell material de reciclatge i em vaig preguntar on havia anat a parar la jove que portava dins fins fa no res. En quin moment havia heretat aquest costum tant de mares? La meua en concret sempre va ser la reina del reciclatge, fins i tot abans que s’inventara el reciclatge. Vaja, que perquè no tinc temps per a dedicar-me a la investigació, però si ho fera a fons, estic convençuda que ella va servir d’inspiració a qui va decidir patentar la idea de donar una nova oportunitat als objectes del nostre dia a dia.
A la cuina de ma mare les olles sabien que tenien reservat un futur més amable. Que en cas d’haver de patir el foc abrasador durant anys mentre servien per a cuinar putxeros i salses diverses, passarien a un final més tranquil en reconvertir-les en testos on acomodar alguna d’aquelles plantes carregades de molta fulla i poca flor que tant li agradaven.
Així mateix, passava amb els sanitaris que primerament havien acollit resignats les necessitats de tots els membres de la casa, però que finalment es jubilaven com a figures decoratives de jardí amb funcions que podien abraçar responsabilitats diverses però sempre més agradoses que les assumides amb anterioritat. No negaré que fins i tot algunes d’aquelles composicions em van portar a veure ma mare com una deixebla en silenci del mateix Salvador Dalí. I que el bancal d’aquella casa de camp batejada com “la caseta” era un Portlligat en potència.
Però l’afany aprofitador de les mares no té fons. Això ho descobreixes quan elles ja no estan i has de buidar casa. El meu descobriment estrela van ser bragues i faixes reconvertides en agarradors de cuina. Calia? Absolutament no i tampoc crec que foren de massa utilitat, però ella va determinar que era una manera digna de reconvertir la roba interior i punt. Una troballa impactant que espere no acabar imitant com ara he fet amb les samarretes però, temps al temps.
La mare d’una amiga va fer servir els tirants dels sostenidors com a llaçades per als coixins de les cadires. No estic capacitada per a determinar si hi havia algun motiu específic que portara ambdues a no ser capaces de desprendre’s de les peces íntimes deteriorades però igual hi ha material per a un assaig en profunditat.
Siga com siga, ara la vida dels objectes en desús, potser no és tan creativa però sí més rendible. Les plataformes de venda d’objectes de segona mà són tot un món a descobrir. Tal volta ahí també hi ha un assaig esperant que algú amb determinació i temps faça una valoració d’aquest fenomen i dels seus usuaris.
Sembla que les joguines de la meua infantesa estan en la cúspide dels objectes més ben pagats hui en dia en aquestes plataformes. I quan dic ben pagats, vull dir exactament que amb tot el que vaig deixar en casa de ma mare en vendre-la podria haver-me permés mínim un creuer pels Fiords noruecs. És clar que no aprendré mai i que en cap moment he sigut de veure les oportunitats que tenia davant, però qui anava a suposar que algú podia estar interessat a pagar quasi dos-cents euros per una Nancy oriental coberta de pols o per una altra mugrosa que, malgrat no semblar-ho, en el seu moment, va ser el regal perfecte de comunió.
No vaig saber veure en aquelles nines més enllà dels moments compartits en vesprades de joc d’anys enrere. La nostàlgia va poder davant el negoci i les segones oportunitats malgrat pensar ara que possiblement, les segones oportunitats, de vegades, poden ser bona idea.
