El Llevant ja és oficialment equip de Primera i campió de la Segona Divisió. Com a aficionada, puc assegurar que la felicitat va pels núvols estos dies.
Últimament, després de celebrar l’ascens, s’està parlant de la massa social que forma el Llevant. Ha augmentat en nombre de persones, però també està arribant el sentiment granota als més menuts i menudes de la casa. Les noves generacions no tenen por de dir que són del Llevant i això és un senyal que les coses s’estan fent bé.
Ha sigut una temporada complicada que ha acabat de la millor forma possible.
Vaig poder viatjar al partit que podia ser decisiu per l’ascens que es va jugar a Burgos. Ara que ja sabem el resultat puc dir que va ser una sort. Quan pensàvem que estava quasi tot perdut, 2-1, perdent al descans, apareix Roger Brugué per empatar el partit.
En l’últim minut de partit, el grandíssim Carlos Álvarez agafa la pilota i des de fora de l’àrea i, sentint el silenci absolut, va xutar el baló dirigint-lo directament a la xarxa de la porteria rival per fer el gol que portaria el Llevant a la màxima categoria del futbol espanyol.
Però tornem als inicis de la temporada. Recordem un Llevant que la temporada passada no va aconseguir entrar en la lluita per l’ascens i que venia amb una situació complicada per la part tècnica de la banqueta granota. Un Javier Calleja que jugava a l’empat va abandonar el club a mitjan temporada i el va substituir Felipe Miñambres, el mateix que tenia un càrrec com a director esportiu. Per cert, va abandonar el Llevant per no acceptar la rebaixa salarial del que cobra un director esportiu de Segona Divisió i ara forma part del CD Tenerife.
La majoria dels jugadors d’eixa fatídica temporada se’n van anar, com Bouldini o Dani Gómez. Altres continuen formant part de la plantilla actual com Roger Brugué, Carlos Álvarez, Iván Romero, Oriol Rey o Dela. On estaven estos jugadors eixa temporada i per què no es va aconseguir entrar en els llocs de Play-Off? La resposta està en l’entrenador. Julián Calero ha revolucionat el vestuari.
Al Llevant han tornat les llegendes Iborra i Morales, deixant la polèmica a un costat; han vingut jugadors nous com Pampín, que ha anat creixent com a futbolista, o Unai, que s’ha guanyat el lloc que ocupava el passat capità, Postigo; i altres, que han destacat per la seua tasca en el terreny de joc i que abandonen el club per necessitats econòmiques com Andrés García en el mercat d’hivern o ara, Giorgi Kochorashvili.
Els jugadors que abans he nomenat han començat a tindre el protagonisme que mereixien i això s’ha demostrat esta temporada, gràcies a Calero.
Per una altra part, també és veritat que per a mi ha estat erràtic en algunes decisions deixant a la banqueta jugadors del planter com Cabello o Carlos Espí. El jugador de Tavernes de la Valldigna ha demostrat tindre talent per a marcar gols en pocs minuts de joc.
Així i tot, pense que ha estat molt encertat en el discurs que ha enviat als jugadors i ha traslladat a l’afició a cada roda de premsa. “Todo va a salir bien”, deia, i finalment, tot ha eixit bé.
El club venia d’una situació complicada, com ja he comentat. Un llegat problemàtic amb el deute que deixava Quico Catalán ha provocat que la directiva actual del club estiguera obligada a despedir alguns dels seus treballadors.
Vos puc assegurar que, des de dins, s’ha fet des del principi una feina increïble i moltes vegades invisible, per salvar un club de la ruïna absoluta i, sobretot, tenint sempre en compte l’aficionat granota. Tot i el problema econòmic, el Llevant sempre ha mirat pels seus seguidors, amb descomptes en la tenda, opcions de compra d’entrades rebaixades, ajudes en desplaçaments i també, de qualsevol manera, als afectats per la DANA.
Estic molt orgullosa de dir que soc del Llevant. I sí, possiblement som quatre gats, però quins quatre gats! Mai havia vist tanta gent amb la samarreta blaugrana pels carrers de València. Com diu Pau Ballester per la megafonia del Ciutat de València: “Se sent, es nota, València és…” I tots contesten: “Granota!”
L’any que ve serà bonic retrobar-nos amb l’equip veí en Primera Divisió, i no ens farà por dir: “Som del Llevant”.
