Hem dedicat dues peces al sistema WIR suís, una variant bancaritzada del crèdit mutu on l’oficina central ultrapassa el rol gestor i administrador i assoleix les funcions d’un banc, creant diners i prestant-ne contra les garanties del prestatari, amb una singularitat: l’absència d’interessos bancaris en els préstecs que concedeix a les PYMES participants del sistema. Hui viatgem a Sardenya, on funciona, des de 2010, un altre sistema de crèdit mutu de gestió professionalitzada, el sistema Sardex. Com el WIR suís, i protegint la característica fonamental del crèdit mutu, Sardex exigeix que els membres siguen PYMES i autònoms perquè simultaniegen la condició de productors de béns o serveis i la de consumidors amb necessitats, com a empreses i personalment.
El sistema WIR fou fundat en 1934 com una cooperativa de 15 empreses, els membres inicials. Cresqué, i en 1936 fou obligada a treure’s la llicència bancària suïssa. A Sardex, l’oficina central és una empresa de serveis fundada en 2009 per cinc joves amics (dos d’ells germans), de la localitat sarda de Serramanna, sense experiència al sector financer i concernits pels efectes de la recessió de 2008. Una crisi nascuda al caliu de pràctiques crematístiques, ordides a milers de kilòmetres(1), que l’entrellaçament mundial del sistema monetari hegemònic havia repercutit en la seua illa: manca de crèdit bancari, dificultats de les empreses, tancaments, atur. Reproduint el raonament que hem vist diverses vegades en la sèrie, en boca d’aquells que cercaven com enfrontar les crisis [tenim les persones, els béns, les necessitats, les eines, manquen diners: creem-los!], decidiren fundar una empresa que mediés entre les empreses d’acord amb la fórmula del crèdit mutu.
Originalment, l’empresa es deia Sardex, hui en dia Sardexpay, i la moneda és la Sardex (o crèdit sardex (com prefereixen dir-li en la seua web sardexpay.net), un acrònim del nom de l’illa i la paraula anglesa exchange (intercanvi). Es constituí com a societat limitada (s.r.l en Itàlia), l’opció més apropiada per a format menut i composició familiar/amical. En 2017, havent crescut força a Sardenya i començat l’expansió a la Itàlia peninsular, es constituí com a societat anònima o societat per accions (s.p.a. en Itàlia).
Sardex s.r.l fou fundada per impulsar i gestionar la compensació d’intercanvis entre les PYMES que volgueren inscriure’s. El seu disseny era fidel als principis genuïns del crèdit mutu: els diners es creen en les transaccions entre els membres, exactament en aquelles en què el saldo d’un compte es posa en negatiu o aprofundeix en aquest sentit. El govern no els exigí llicència bancària.
No solament hauria d’aportar utilitat a les PYMES que s’hi apuntaren, Sardex s.r.l també hauria de tindre viabilitat. Aquesta prestació professional de l’administració d’una xarxa de crèdit mutu, on una empresa gestiona i decideix les normes del sistema, introdueix una diferència rellevant amb les Ecoxarxes valencianes, on la gestió depén força de l’element de voluntarietat i les decisions es prenen en assemblea. Sardex prescriu que els membres siguen PYMES i autònoms (els particulars també poden fer-ne ús de la moneda Sardex en les condicions que més avant veurem). Les Ecoxarxes, però, sorgides segons el patró dels Sistemes d’Intercanvi Local i els Bancs de Temps, solen estar formades per persones individuals (vegeu «Orígens contemporanis del crèdit mutu»).
Sardex decideix les regles –que veurem a la següent peça– i les empreses membres han d’acceptar-les per accedir-hi. La inscripció no és automàtica. Sardex estudia cada sol·licitud i es reserva el dret de rebutjar-la si creu que no li convé a la xarxa. Algunes regles varen necessitar repensar-se i ajustar-se, especialment en els primers anys, amb l’objectiu de generar confiança en el sistema i l’empresa, d’aconseguir el creixement de la comunitat i evitar abandonaments. Condicions necessàries per a arribar a un nombre d’empreses, i una varietat de béns i serveis oferits, que aplane les possibilitats de consolidació.
En aquesta ocasió he trobat aquest breu reportatge de 4 minuts (2017), de la nord-americana CBS, que inclou una entrevista a Giuseppe Littera –un dels membres fundadors– i una visita a quatre PYMES sardes membres (una agrícola, una formatgeria, una fàbrica de taulells i una carnisseria). El vídeo permet activar els subtítols en anglés o la seua traducció automàtica a altres idiomes, inclòs el català.
El sistema, tal com el pensaren els fundadors, no hauria d’apuntar exclusivament al benefici econòmic esperat del crèdit mutu. Entrellaçat amb aquest objectiu, i fonamental per a possibilitar l’èxit del projecte, calia atendre el vessant social, la creació de comunitat a través de la confiança recíproca. A la fi del reportatge el periodiste de la CBS li comenta a Littera la possibilitat d’engany o d’abús d’algun membre respecte de la reciprocitat exigida pel bon funcionament del sistema. Littera assenyala emfàticament que el crèdit està lligat a la confiança. Eixa és la base del sistema, la confiança i el bastiment de teixit comunitari. El que no obsta perquè Sardex tingués en 2015 (segons conta Littera en un reportatge d’aquell any, publicat pel Financial Times) diverses reclamacions judicials contra alguns membres que se’n sortiren després d’acumular saldos negatius.
De les múltiples lectures que he fet sobre Sardex, una ha estat singularment útil com a crònica de la gestació, arrencada i consolidació, entre els anys 2009 i 2015, de la xarxa i l’empresa Sardex: un article (en aquest enllaç) publicat per London School of Economics (LSE) i encapçalat en la seua autoria per Giuseppe Littera. Aquests set anys estan descompostos en quatre fases explicant els objectius, les eines, els problemes, les errades i les lliçons que n’aprengueren, i els ajustos que decidiren fer. Ja per un altre dia.
(1) De nou, com en altres peces, cal recuperar el terme Crematística –l’art de guanyar diners– que introduí al primer paràgraf de «Divagant sobre la riquesa». A milers de kilòmetres situa l’origen de la recessió en els abusos de les tècniques inventades a Wall Street al servei de la reproducció dels diners (vegeu, per exemple «Elements del casino financer»).
