En 2007 va ser quan va aparéixer en castellà el llibre No pienses en un elefante (Més tard és publicà en català). L’autor, George Lakoff, professor de lingüística en la Universitat de Califòrnia a Berkeley i indicava la mala comunicació dels demòcrates dels EUA i la relació amb la pèrdua d’eleccions. I incidia en un fenomen lingüístic molt bàsic: anar amb compte amb les negacions. Sovint, una negació suposa facilitar que l’oient active en la seua ment allò que es nega. Si et dic que no penses en un elefant, ni dos, ni molt menys que penses en una bandada d’elefants i encara menys no t’imagines que estan en un riu d’aigua transparent. I no t’imagines que els elefants es tiren aigua amb la trompa. Què t’estàs imaginant? Elefants en un riu!!! I que es tira aigua transparent!!!
Últimament m’he dedicat a arreplegar aquest tipus d’expressions que, desgraciadament, encara s’utilitzen en l’actualitat, per comprovar que encara no s’ha aprés massivament el perill que són les negacions en comunicació.
Per què és un perill? Perquè per entendre la frase el «no» desapareix i mentalment un s’enfoca en allò que no vol.
Una de les primeres coses que vaig aprendre quan comencí a fer psicoteràpia era la tendència de certes persones a pensar en allò que NO volien, allò que volien evitar, de manera que empitjoraven els símptomes. Si una persona no es vol sentir trista, no vol estar afonada, el que fa inconscientment és pensar i sentir estar trist i enfonsat. I si els preguntava que SÍ que volien, els costava afirmar el que sí que volien. Per exemple, els hi costava afirmar que volen estar tranquils, sentir-se satisfets, etc. No és que simplement pensant això estic solucionant el problema, ni de bon tros, sinó que facilitava implicar-se en aconseguir un estat anímic millor.
Veurem alguns exemples actuals de les negacions.
La primera. La plataforma per la llengua ha tret unes camisetes que diuen: «La llengua no es toca». Si li llevem el «no» què queda? «La llengua es toca». Clar que això no és el que es pretén. En comunicació, és clau entendre que el que és important és el resultat final de l’expressió en el receptor, no el propòsit de l’emissor. Per exemple és molt millor: «Tria valencià. Tria ensenyament d’oportunitats.» que s’està utilitzant actualment.
En una de les manifestacions demanant la dimissió a Mazón, hi havia una pancarta que deia: «No us oblidem». Si llevem el «no» queda: «Us oblidem». Millor: «Us tindrem presents i us continuarem ajudant»
En una concentració en l’hospital de la Ribera una pancarta diu: «La cirurgia cardíaca no es toca». És a dir: «La cirurgia cardíaca es toca». Millor: «Volem els nostres cirurgians cardíacs» perquè és explícit el que volem i a més es personifica, facilita imaginar-se una persona, com ja vaig comentar en un article anterior.
En la recent campanya electoral alemanya, hi ha hagut manifestacions massives de rebuig a AfD, el partit neonazi, sota el lema Nazis una altra vegada, no. O siga que queda «Nazis una altra vegada».
Un exemple del llibre de Lakoff en el context dels atacs a les Torres bessones de l’11-S quan l’administració Bush va dur a terme accions militars contra l’Iraq. La conclusió de Lakoff sobre el que declara Barbara Lee (demòcrata per Califòrnia):
| «Estic segura que l’acció militar no evitarà nous actes del terrorisme internacional contra els Estats Units. Aquesta és una qüestió molt complexa i complicada. […] Malgrat la dificultat d’aquest vot, algú de nosaltres ha d’exhortar a refrenar-se. El país està de dol. Cal que algú proposi que prenguem distància per un moment. Aturem-nos i considerem amb deteniment les conseqüències de les nostres accions per tal que aquesta situació no esdevingui incontrolable i se’ns escapi de les mans. He reflexionat intensament abans de prendre aquesta decisió, però avui he assumit el sentit del meu vot. He decidit oposar-me a aquesta resolució durant la cerimònia commemorativa de les víctimes, tan dolorosa i, alhora, tan bonica. Tal com ha dit encertadament un representant de l’església: «A l’hora d’actuar, no esdevinguem el mal que deplorem.» Hi estic d’acord. Però, com a lingüista, el que trobo sorprenent és la profusió d’expressions negatives: «no evitarà», «refrenar-se» (implícitament negatiu), «no esdevingui incontrolable i se’ns escapi de les mans», «no esdevinguem el mal que deplorem». Tinc amics que fan circular una petició que fa una crida a la «justícia sense venjança». Sense també és implícitament negatiu. No és que aquestes declaracions estiguin equivocades. El que es necessita és una forma positiva de discurs. N’hi ha.» |
Un problema de les negacions és que tens la tendència a usar el vocabulari de l’adversari. I quan es fa això, l’altre està guanyant.
Primer de tot no vol dir que posar el lema en positiu tot s’arregla, ni de lluny. Per exemple l’associació Xúquer viu té un nom magnífic, molt ben triat, i això no vol dir que el Xúquer estiga lliure de problemes.
El que vol dir és que fer els missatges propositius ajuden a focalitzar l’atenció en el que volem, no en el que volem evitar, en el que volem deixar de banda. Posar l’èmfasi en què SÍ que volem, facilita al públic posar l’atenció en allò que volem que siga important, allò que pretenem que es quede en la ment del nostre auditori.
Com hem vist en l’explicació de Lakoff cal estar atents a altres expressions. Més exemples: «però», «malgrat» etc. Si dic: «Entenc que vulgues aparcar davant de ta casa, però hem de deixar espai perquè els xiquets juguen en el carrer». El «però» està negant la primera part, de manera que el que es posa èmfasi és l’última part i l’altra persona es pot sentir ignorada en les seues peticions.
Com deia més amunt, aquest problema de les negacions no és un assumpte exclusiu de la comunicació política. Quan faig psicoteràpia, coaching per a professionals i directius, etc., apareix molt sovint.
En el meu llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política. Una guia pràctica per estar en la primera divisió de la política municipal tindràs molts exemples de quins són els efectes perniciosos de les negacions i exemples de missatges propositius i per què tenen un impacte positiu.
Hi ha una bona notícia, cada vegada més les persones en diferents àmbits (política, laboral, etc.) s’adonen de la importància de construir missatges propositius, ja que s’adonen que facilita aconseguir allò que busquen. Comences a practicar tu també?
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
