1784 ¡Sapere aude! Habe Mut, dich, deines eigenen Verstandes zu bedienuen!1
Eixe era el lema de la Il·lustració per al filòsof, Emmanuel Kant. Fa 242 anys que el va escriure i encara només una minoria, al nostre context, el seguix i fa ús de la pròpia raó. La resta preferix romandre en un estat infantil i que siguen uns altres els qui pensen per ells.
Un estat infantil sostingut, per cert, entre altres coses, per fantasies compensatòries. Com ara, imaginar, contra la mateixa evidència, que són del PIS DE DALT i que estan en possessió de la VERITAT quan només que representen la “normalitat” i les creences establertes2:
En conseqüència, el seu accés a la il·lustració el barraran, per una banda, obstacles externs i, per una altra, traves internes –en relació de cercle viciós, és clar.
Els obstacles externs, potser, siguen la por a allò desconegut, la por a l’aventura, la por al buit… I les traves internes, la inseguretat, la dependència, els beneficis secundaris propis de l’estat infantil: la satisfacció de les necessitats afectives, la protecció contra els perills, la resolució dels seus problemes…
Però en absolut és determinista la nostra visió. Contràriament, creiem que hi ha camins perquè els nostres protagonistes arriben a la il·lustració. Com ara, i sintetitzant al màxim, el de la superació de la transferència. És a dir, la cessació de viure l’Altre com a una figura paternal que pot ser amb un adult o un par, per tal d’arribar a ser u mateixa –ja siga en la clínica, ja siga en la vida quotidiana, que, per cert, van entrelligades.
En el camp de la poesia, el crític literari, Harold Bloom3 ho concreta així: quan algú té un autor fort en el seu rerefons (el PARE) només té dos opcions: o ser un seguidor o ser ell mateix un autor, que per a ser-ho caldrà, evidentment, la mort simbòlica del PARE.
És a dir, traslladant-ho al tema que ens ocupa: si hom té al seu rerefons un PARE fort, només té dos opcions: o romandre en un estat infantil o si vol arribar a ser un lliurepensador, és a dir, a servir-se amb la pròpia raó, la mort simbòlica del PARE.
Un exemple bell i brillant de la mort simbòlica del PARE i ser u mateixa, és el del cineasta, Bernardo Bertolucci. Quan un periodista va preguntar a Bernardo Bertolucci per què s’havia dedicat a ser director de cinema, li va contestar: Perquè non potevo essere un poeta miliore di mio padre4. Però en el seu cinema va integrar son pare, tot fent un cinema poètic: una manera genial de fer la mort simbòlica del PARE.
Nota: El pare de Bernardo Bertolucci, Atilio Bertolucci, era un bon poeta i ell i el poeta i director, Pier Paolo Pasolini, eren grans amics. I la primera pel·lícula de Bernardo Bertolucci va ser “Acatone” com a ajudant de Pier Paolo Pasolini.
———————–
(1) ¡Sapere aude¡ Tin el valor de servir-te de la pròpia raó. Filosofía de la historia. Emmanuel Kant. Fondo de Cultura Económica.
(2) Sobre les creences establertes, val la pena llegir-se aquest pensament de l’escriptor i moralista, Nicolas Chamfort: Il y a parier que toute idée publique, toute convention reçue est une sottise car elle a convenu au plus grand nombre (És molt probable que tota idea pública, tota convenció admesa, siga una ximplesa, car ha convingut a la majoria)
(3) La angustia de las influencias, Harold Bloom, Monteavila Editores.
(4) Perquè no podia ser un poeta millor que mon pare.
