Sembla que una de les funcions més destacades de les obres públiques és fer que córreguen els diners i que una part es perda pel camí. Així s’entén millor la urgència per ampliar el port caiga el que caiga, l’Albufera, les platges o el que faça falta, o d’afegir-li carrils a l’autovia V21 per damunt de l’horta que queda. Que córreguen els diners, perquè les comissions són l’oli que engreixa el sistema.
Això, és clar, no és nou, encara que per no sé quina atàvica resta d’innocència sembla que escandalitza més quan ho fa el PSOE. Com si el PSOE fora dels nostres, com si no formara part de l’engranatge que funciona a tota màquina gràcies a xarxes clientelars, a corrupció estructural. “Santos que yo te pinté / demonios se tienen que volver”, cantava la banda de Granada Los Planetas. Jordi Èvole volia posar-li un carrer a Santos Cerdán. Sants que el PSOE i els periodistes de plantilla van pintar ara s’han tornat dimonis. Quina sorpresa. Ningú ho haguera sospitat mai. He vist que una dirigent del PSOE de Navarra va plorar i tot en una roda de premsa de la decepció que portava damunt. Pedro Sánchez per la seua part li va fer un homenatge a Stanislavski i va tirar de memòria emocional per fer una posada en escena de les seues, intimista i amb un posat d’autenticitat estudiada que aquesta vegada va acabar per resultar falsa.
Ara fa cent anys governava l’estat espanyol el General Primo de Rivera, assaig general del que vindria, primer intent de mantindre el poder en les mans dels de sempre que es revelaria tou i faria falta més canya, molta més canya, cent trenta mil assassinats de canya, i un exili, i un país sota la bota del feixisme a l’espanyola, de tancat i sagristia, de visquen les cadenes i muira la intel·ligència, però que córreguen els diners i que acaben en les butxaques adequades.
Però si fa cent anys estàvem així, va ser perquè prèviament el sistema de la Restauració, el perfecte sistema del torn pactat, de l’encasellat, de fem com que votem però sempre guanya un o guanya l’altre i corren els diners, i vinga comissions, i para la mà i tot siga per Espanya, i el gloriós exèrcit espanyol que només guanya guerres contra el poble, i vinga setmana tràgica, i vinga guàrdia civil, romanç de la guàrdia civil espanyola, tenen, per això no ploren, de plom les calaveres, prèviament, deia, aquest sistema sorgit d’un pacte elegant entre les elits havia estat a punt de col·lapsar perquè se’ls havia anat la mà robant, perquè al campetxano original se li havia anat la mà robant, i això deixava desguarnits els soldadets de casa de poble que estaven sostenint el crepuscle o l’epíleg de l’imperi al Riff amb els seus cossos.
I després, quan Primo de Rivera va plegar, i va vindre l’errada Berenguer, i delenda est monarchia, el sistema aquell ja no es va poder sostindre, no hi havia frau electoral que poguera falsejar la voluntat popular, i va arribar una primavera com cap altra, i va ser 14 d’abril i va semblar que ara sí que sí, que la ràbia i que la idea, i que el futur és nostre, i que s’havien acabat els reis, els senyorets, els terratinents i el no sap vosté amb qui està parlant, i para la mà que t’amolle la teua part i alto a la guardia civil. Semblava només. Perquè el demà efímer era el de la llibertat i el del somni, ara sí, ara va de bo, de la justícia social.
I després això, el que deia, les botes, els camins imperials, i altra vegada para la mà que ets un afecte al règim i ací està la teua part, i alto a la guàrdia civil, i mort d’un tir a l’esquena en un intent de fuga, i el paredó, i el terrer de Paterna, i els penjats en les cel·les, els que queien pels buits de les escales. I així fins a cent trenta mil per començar i després més encara, i l’exili, i la por, i mai més parlarem de política amb desconeguts. I els senyorets, els de sempre, els fills de casa bona, més crescuts que mai, més prepotents que mai amb l’addició d’alguna nova acumulació primitiva de capital dels més feixistes o dels més hàbils. I ara sí que l’estructura havia quedat reforçada, com a nova, i el 1977 li pots llevar l’andami que es veu massa, i que bé han quedat restaurades la façana i l’estructura i ja se sosté a soles.
Crec que haver nascut en 1971 marca, perquè la meua generació s’ho va empassar tot. La democràcia avançada, el ja som europeus, europ, eu!, que cantava Al Tall, i som moderns, i som sofisticats i la nostra vida era una pel·lícula d’Almodóvar, i la literatura, el cinema i la televisió ens deien que la constitució del 78 tancava totes les ferides, i que la Pasionaria i Alberti van ser diputats, i les autonomies, i què més volíem, que aquesta monarquia valia per una república.
I de sobte, o no de sobte, a poc a poc, la certesa. Dos partits dinàstics, un torn potser no pactat, però sí altern, ara manes tu, ara mane jo, corruptes uns i corruptes els altres, els de Cànovas i els de Sagasta, i els sants no és que es tornen dimonis, és que mai van deixar de ser-ho. A la primera no va resultar, potser perquè va faltar sang, però a la segona sí, tot un estat passat pel corró i un parell de generacions educades en l’oblit i en l’ordre natural de les coses. I sí, amb una certa renovació de les elits, però l’estructura tornava a funcionar. Van fer falta dos dictadures i una guerra, però en 1977 Espanya estava preparada per a tornar al 1923. La Restauració és el model més perfecte, aquell on l’Espanya rojigualda es mira a l’espill.
Algú deia que o el PSOE fa alguna cosa o game over. No, el PSOE ja fa. Fa perfectament la seua funció d’ala cosmèticament esquerrana del sistema. El que cal és fer força des de fora, perquè ja va bé. Perquè una diferència entre ara i 1923 és que aleshores hi havia partits republicans i ara no sé jo on estan. I fan molta falta. Perquè dues versions de la Restauració són prou i massa. Fa falta política no dinàstica, i, per descomptat, política feta des del País Valencià, és a dir des de fora de la dinastia i des de fora de la cort. República federal, no? Això val per a una cadena equivalencial d’eixes?, o com està el tema? Perquè o plantegem una resposta al sistema corcat i corrupte de la Segona Restauració des de l’esquerra i des de les nacions o el plantejaran –ni que siga formalment– els altres. I aleshores després de la Restauració, o com altra fase de la Restauració, el que pot vindre és el feixisme.
