El pitjor de tornar és trobar-se en el mateix punt mort que presumptament vam deixar en anar-nos-en. Sí, el mateix punt mort, cercle viciós o peix que es mossega la cua, és a dir, l’atapeïda xarxa de tòpics, de propaganda disfressada de consell bonhomiós i altruista, de dogma servit en safata de notícia fresqueta, d’enganyifa que passa per veritat inqüestionable. No és que tampoc a l’estiu pare mai la turbina d’escampar l’estupidesa universal entre les masses per mitjans cada vegada més poderosos i barroers, però és més fàcil escapar-se’n, fins i tot sense pretendre-ho. Els qui encara tenim la sort de contemplar a una certa i relativa distància l’avanç dels bàrbars, els incendis que han arrasat més de 350.000 hectàrees a Espanya, el pugilat maldestre i sinistre dels grans partits, que amaguen a crits i ganyotes que en realitat no tenen res a dir ni proposar ni fer contra l’estat lamentable de coses on viuen tan ben pagats, tornem, si és que vam marxar, al mateix punt de partida. I això és el pitjor. Estaven esperant-nos i ara prometen distraure’ns amablement, convèncer-nos que al capdavall no passa res, fer-nos més digerible la tornada, oferir tota mena de receptes i lenitius a l’exèrcit anònim d’ordenats estiuejants, turistes, viatgers, banyistes, clients, jubilats, rendistes, joves i adolescents sense escola, a tots els explotats a canvi d’unes vacances pagades sempre gasives i ben reglades. Ens diran com hem d’enfrontar l’angoixosa tornada a la rutina, com ells l’anomenen, com hem de superar la depressió (així en diuen i nosaltres submisament ens ho acabem creient) postvacacional. No importa si queda exclosa de la seua fantasia terapèutica la immensa part de la gent que no fa vacances, probablement perquè tampoc té feina o no li arriba per a tant i no ha tornat perquè mai no va anar-se’n, que aquests no compten en les triomfals estadístiques (genocidis, guerres, incendis i estèrils picabaralles polítiques a banda) típiques de finals d’estiu perquè només consumeixen, si poden, l’indispensable. Que, per si no ho sabíem o no ho havíem vist durant les enyorades vacances de platges a rebentar, pobles i ciutats convertits en formiguers, aeroports i estacions col·lapsats, cues eternes per a qualsevol cosa, el turisme, malgrat els empresaris ploramiques del ram que es queixen d’un lleu descens de l’1,2%, s’ha situat fins al juliol en 55 milions, 11,6 dels quals l’hem patit (o gaudit, segons de qui parlem) balears, catalans i valencians.
Poc podíem sospitar, quan Los Stop cantaven El turista 1.999.999 per allà l’any 1967 i érem unes criatures, que aquella xifra, al costat dels 8.990.482 visitants que s’han plantat enguany a les Illes Balears, ens semblaria tan ridícula com ja ho era aquell bunyol infame de cançó. Si cada estiu, gràcies a l’empenta turística i els seus aparells de propagació, tenia la seua melodia apegalosa, la de Los Stop va batre tots els rècors del mal gust i li haurien de donar un premi extraordinari post mortem en reconeixement a les seues dots visionàries. El que no ens diuen els noticiaris que pretenen tan amablement d’alegrar-nos el sant tornem-hi és que només els països més pobres, capaços de vendre’s el patrimoni cultural i natural i enfangar un futur cada vegada més incert, promouen amb tanta intensitat un turisme que al final els empobreix encara més malgrat totes les cançonetes de moda i l’alegria descordada dels empresaris. El fenomen està escrit i descrit a bastament i només cal recordar que el 20, el 24,4 i el 24,3 per cent de la població de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià respectivament es troba segons diverses fonts en risc de pobresa. La majoria d’aquest personal (tranquils, que es tracta només de xifres!) té al seu favor, tanmateix, que no ha de patir cap fotut síndrome de tornada i que s’ha lliurat un any més de l’insuportable i depressiu sant tornem-hi dels pobres vacacionistes.
