Escrivia Josep Pla en Les hores: «El dia 21 de juny es produïa el canvi d’estació, es passava de la primavera a l’estiu — el solstici d’estiu. En el món antic era un trànsit fenomenal, sobretot en aquests països del Mediterrani, en els quals la primavera és tan curta i és tan difícil de desprendre’s de l’hivern. Aquest és un país típic en aquest sentit: té una primavera molt curta i una tardor molt llarga. És una situació que sembla compensada».
Al País Valencià ocorre una cosa semblant: la primavera juga un estira-i-arronsa, a voltes sembla que cedeix a la nostàlgia de l’hivern, alguns anys, com aquest, és ben ventada i plujosa, i de sobte, d’un dia per l’altre, l’estiu planta cara i ja no se’n va. I amb els anys, ha avançat la data d’arribada i ha endarrerit el final… Qui sap què hauria dit Pla sobre tot això del canvi climàtic, de segur que ens hauria fet tremolar i riure alhora.
Quan jo era menuda els estius tenien alguns matisos diferents, la calor venia quasi de la mà de Sant Joan i les tempestes d’agost feien afluixar els termòmetres a principi de setembre, era una gradació natural i amable. Avui, però, juguem des dels extrems.
Sent jo una xiqueta, per a mi el dia de Sant Joan arribava embolcallat d’una gran festa. Ma mare, que es diu Juani, fa anys també el dia de Sant Joan, i el meu avi, que es deia Juan, els complia la vespra. Era, doncs, una diada de celebracions: la família s’ajuntava, s’havia acabat l’escola, de la primavera ja no en quedava ni rastre i l’estiu despuntava per totes les cantonades. Un any, sent ja adolescent, Sant Joan va esdevenir sinònim de la meua primera i memorable borratxera extrema, un ensurt terrible. Encara em fa mal el fetge quan hi pense.
Avui —que ja no vaig a escola i tampoc m’embriague a morir, i que a la llista de celebracions s’ha sumat des de fa uns anys la del meu fill Joan— l’arribada de la calor m’emociona i trasbalsa de nou. La visc a través de la il·lusió dels fills i sospite que aviat potser seré testimoni d’alguna pujada etílica incontrolable per part dels meus cadells. Espere que no, perquè són bastant assenyats.
No he sigut mai fan de les multituds pròpies de la Revetlla de Sant Joan. Per sort, fa uns anys vaig anar a parar casualment a la platja de Puçol on la Nit de Sant Joan se celebra d’una manera tranquil·la, discreta i familiar i quasi sembla una festa nocturna purament popular, com se n’enyorava Pla. Una nit de calor i renovació que anuncia molts dies de platja, de becadetes, lectures i nits a la fresca… Com deia l’escriptor empordanès: «Per fi arribava el moment de treure’s de sobre l’engavanyament hivernal […] treure’s la roba, llibertat de moviments…»
A la platja de Puçol ix tothom a la fresca per Sant Joan, les famílies paren taula sobre l’arena o al mateix passeig marítim. Cadascú s’ocupa de la seua foguera. Els xiquets tiren coets i juguen, els majors s’engresquen al voltant de la cervesa o el vi amb gasosa, les papes, les olives, i els més genuïns fins i tot hi mengen tramussos. Els entrepans, igual que les persones, també s’alliberen dels embolcalls i s’ajunten les olors de llonganisses, tomaca, pimentons, truites i altres menges… Els aromes corporals queden diluïts per la brisa marina i s’hi ensuma el salnitre. Tothom oblida la temperatura, ni el foc fa nosa, de tant en tant, i segons com, se sent la remor de la mar i el personal s’amara de festa i calidesa.
Després dels anys de joventut, de les gentades i les cues terrorífiques de cotxes en direcció a la platja del Saler o a la Malva-rosa, redescobrir Sant Joan en família m’ha evocat allò que escrivia Josep Pla sobre el Sant Joan de la seua joventut, una festa que «tenia dues característiques: era familiar i era per a menjar. Que era familiar, ho saben totes les persones que ho han viscut. Es desplaçaven famílies senceres, amb totes les criatures, les tietes i tota la cosa lateral. A més, menjaven, com és natural, en un país com aquest, que és un país de gormands, sobretot quan surten de casa. El que jo he vist arribar a menjar, en les revetlles de Sant Joan! […] No s’arribava mai a fer el ple. Tothom tenia gana. Era, naturalment, el canvi d’aires! Impressionant espectacle!»
Sant Joan és per excel·lència la festa del foc i de la mar, i ja se sap que l’aire de la mar fa venir gana… Fer foc i menjar són costums molt antics, d’una tradició ancestral continuada al llarg dels segles, destinada a celebrar el fenomen del solstici. L’origen de la celebració és, evidentment, pagà i es remunta a molt abans de la implantació del cristianisme. És un culte al sol, a l’allargament del dia… Curiosament, però, el celebrem de nit, desafiant la foscor i festejant la vida.
Als Països Catalans les fogueres prenen els carrers i les platges per Sant Joan. S’alcen focs comunals, familiars i individuals, segons la tradició de cada localitat, sovint vora mar, i de vegades se’n fan en una plaça o carrer. Tradicionalment s’hi llançaven andròmines inservibles de fusta que s’havien anat acumulant durant tot l’any, avui, com que vivim l’era del plàstic –tot i la bona voluntat política europea perquè això canvie– ho tenim més complicat.
L’estiu és màgic, i deixa molts diners a la nostra economia, però també és àrid. Pla ja ho deia: «quan les pluges primaverals s’acaben, el país es torna groc, horripilant, sec i pràcticament estèril». Tanmateix hi ha més dites i refranys afalagadors de l’estiu que estius puga viure i comptar una simple criatura mortal: «Qui diu mal de l’estiu, no sap què diu», «A l’estiu tot reviu» o «A l’estiu tota cuca viu», en són algunes de les meues preferides.
No li’n faltava de raó a Pla quan argumentava que «el fred retreu la gent; li produeix un autèntic horror; la clou sota el sostre de les teulades. L’estiu i les llargues tardors formen un període més eixelebrat, més desordenat, més sensorial». Ell pensava que, en general, aquest és un país de persones escanyolides, d’escassa resistència al fred, «d’una displicència hivernal insuportable». No anava molt errat. Tanmateix, el fred i la vida interior tenen també els seus avantatges… En l’equilibri està la virtut.
Per tot això, temps enrere, quan la primera calor de l’any arribava amb Sant Joan, era el moment de la desinhibició, de l’esclat de vida als carrers, als terrats, al port… El retrat que fa Pla de la Nit de Sant Joan a Barcelona és per llogar-hi cadires! Avui aquest contrast no és tan marcat. No obstant això, dissimulem i actuem com si fins a la Nit de Sant tot haguera estat patiment i reclusió… I és que en part, darrerament ha estat així.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
