Paul Valéry va dir: «Ce qu’il y a de plus profond dans l’homme, c’est la peau.» (“El més profund de l’home és la pell”). Aquesta sentència és rotunda i magnífica. Destrueix tot el que crèiem saber sobre la profunditat i la posa en relació no amb una cosa que hi ha dins sinó amb tot el que hi ha a fora. No l’interior humà envoltat de món sinó tot el que entra en contacte amb aquest món.
Quan Malaparte escriu La pell abunda en una altra dimensió, o potser en la mateixa. “Abans es passava gana –escriu- es patien tortures, els sofriments més terribles, es matava i es moria, es patia i es feia patir per salvar l’ànima, per salvar l’ànima d’un mateix i la dels altres (…) Avui es pateix i es fa patir, es mata i es mor, es fan coses admirables i coses horroroses no pas per salvar l’ànima sinó per salvar la pell”.
Quan les tropes aliades entren a Roma, un home cau sota un tanc Sherman. L’home esclafat s’hi queda com un estrany pergamí, que a Malaparte li recorda una circumstància semblant anterior, a Ucraïna. El cadàver xafat semblava “una estora de pell de gos”; un jueu la troba i la punxa amb un pal, convertint-la en una bandera. “Era una bandera de pell humana –reflexiona-, la bandera de la nostra pàtria, era la nostra pàtria mateixa. I així vam anar a veure com llançaven la bandera de la nostra pàtria, la bandera de la pàtria de tots els pobles, de tots els homes, a l’abocador de la fossa comuna”.
Aquest nihilisme brutal el colpeix a Nàpols a l’endemà que les tropes aliades hi han desembarcat, en 1943. Comença la desnazificació de la penísula italiana. La població local rep els americans com a alliberadors, però les escenes que es viuran de seguida no són precisament edificants. Nàpols és una gran vagina i l’exèrcit ianqui hi penetra cantussejant i sense esforç, és el dret del conquistador. Malaparte no ens estalvia cap realitat:
“Els preus de les nenes i els nens feia uns quants dies que havien caigut, i continuaven baixant. Mentre que els preus del sucre, de l’oli, de la farina, de la carn, del pa, havien pujat i continuaven augmentant, el preu de la carn humana s’abaratia cada dia més (…) No és gens cara, una nena, per tres dòlars. Un quilo de carn de xai costa molt més”.
Ningú ha explicat tan bé com Curzio Malaparte què significa perdre una guerra. Itàlia havia perdut la segona guerra mundial dues vegades: contra ella mateixa (contra el dictador Mussolini) i contra els aliats.
Malaparte fa d’oficial d’enllaç entre la població local i l’exèrcit nord-americà. És un espectador privilegiat i La pell és la crònica de com la derrota i l’alliberament poden ser fases del mateix procés de degradació moral.
Ja havia llegit fa anys aquesta novel·la, en una traducció al castellà. Ara, gràcies a La Segona Perifèria i la traductora Anna Casassas he pogut llegir-la en el meu propi idioma. Hi ha llibres que impressionen, que ens col·loquen un somriure a la comissura dels llavis, que ens fan pena o que ens avorreixen. Després hi ha aquells altres que, com volia Kafka, suposen una destralada al pit. La pell és d’aquesta estirp.
És difícil no empatitzar amb la mirada de Malaparte. La tèrbola atmosfera moral de la seua prosa barroca oscil·la entre el sarcasme amarg i el desencant punyent, entre la pietat i la burla, entre l’horror i la hilaritat. No sé si un llibre com aquest es podria escriure –i publicar!- ara, en aquesta estranya època en què els fabricants de paper de fumar són tots multimilionaris. Xipolleja en una profunda incorrecció quan parla dels homosexuals (que anomena “pederastes” i “invertits”, segons el lèxic de l’època) i també de les dones. Les “dones velles i lletges” de la seua illa de Capri, allà on es va fer construir una casa famosíssima on Jean-Luc Godard va rodar la pel·lícula Le mépris, protagonitzada per la bellesa esclatant de Brigitte Bardot.
Tot és excessiu en Malaparte, començant per les seues giragonses polítiques: primer feixista, després antifeixista i finalment maoista. La casa de Capri, de fet, la va llegar a la Xina de Mao, però un familiar va impugnar l’herència.
Una de les coses que més sorprén avui dia d’aquest llibre és la presència d’escenes surrealistes, un poc a la manera del que posteriorment s’anomenaria realisme màgic sud-americà. Pense en eixa sirena –en realitat, un xiqueta- que serveixen en un banquet per als oficials americans…
No falta res, en aquest llibre, ni una erupció del Vesuvi ni la visió de Mussolini en una plaça de Milà penjat dels peus. Al final Itàlia ha perdut i ha guanyat. I, amb ella, tot Europa.
