Una part del nostre patrimoni està formada per allò que entra dins del concepte de patrimoni etnològic, o siga, una sèrie de béns materials que han estat resultat de la nostra història, en tant que producte per als usos de la vida social i econòmica dels homes i les dones de les nostres comarques. En línies generals, aquesta mena de llegat ha patit desinterès i abandonament durant molt de temps.
A poc a poc, però, darrerament, s’ha anat manifestant una major sensibilitat envers el patrimoni cultural. Així mateix, amb la legislació, des dels poders públics s’han anat aplicant alguns avanços. D’aquesta manera, una part del llegat gaudeix de protecció, almenys en termes de mesures més o menys efectives, a través de les diverses formes existents. En concret, tenim la qualificació de Béns d’Interès Culturals (BIC) o, en altres circumstàncies, de Béns de Rellevància Local (BRL), les quals poden ajudar a la conservació del nostre patrimoni a les comarques del País Valencià.
Cal dir que la simple declaració jurídica no és suficient, en un altre moment ja en parlarem. Ara em vull centrar en una part d’aquest patrimoni que és molt fràgil, com ara la terrisseria, les eines, tant de la llar com de la feina, i, també, el mobiliari. Alguns exemples d’aquests elements es conserven dignament en museus com el de Castelló de la Plana, o en col·leccions museístiques d’alguns pobles, però dissortadament, amb l’abandonament de masos, de nuclis antics de les poblacions, o, simplement amb les mudances de vivendes, un gran nombre d’aquests objectes han estat destruïts pels elements naturals o l’acció vandàlica d’alguna gent.
Amb la creació del Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, tingué lloc la recuperació del nucli antic, bàsicament gràcies a la de gent que vingué motivada per l’art. La meua companya i jo compràrem casa, com feren altres amics i amigues. Els nous residents conservàrem allò que poguérem salvar del món rural, creant un tipus de decoració que tingués com a referència el passat. Des d’aquell moment inicial, he anat salvant objectes i elements que perillaven, tals com cànters, eixes de feina, fals, gerres, panys, i un llarg etcètera. Recorde que un dia que al costat d’una sénia trobàrem amuntonats recipients que servien per treure l’aigua, peces antigues de terrisseria. Aleshores en vaig agafar un parell, pensant que altra gent poguera gaudir-ne; dies després, torní i totes les peces havien estat trencades a pedrades.
Després de tants anys, he acumulat un excés d’elements i estris, així que faig regals a amics i coneguts de l’entorn de Vilafamés, tot pensant que seria més oportú que cada poble tingués alguna mena de col·lecció etnogràfica, en tant que complement didàctic i de recuperació de la memòria, dels temps en els quals calia anar a la font a per aigua, i al camp es treballava amb les eines i les mans. Seria una forma més d’educar i crear autoestima envers allò que fou nostre. Mentrestant, continuarem salvant allò que puguem.
