Dijous, 2 de març de 1974, assassinaren Salvador Puig Antich. El mataren a «garrote vil» en una farsa judicial del franquisme. Acaba de fer cinquanta anys. La justícia espanyola, cada vegada més reaccionària i més injusta, s’ha negat sempre a revisar el cas. Hi tindria totes les de perdre i hauria de demanar perdó, la qual cosa no va en l’estil dels hereus del franquisme que ocupen les altes instàncies del sistema judicial espanyol. L’únic redactor de la sentència de mort, un text que és un monument a la ignomínia, ha continua com si res i, fins i tot, ha fet d’advocat d’una dirigent del PP a Catalunya. La poca vergonya dels franquistes és immensa i el blindatge de la Transició, amb aquella amnistia en què blanquejaren tots els assassinats, els continua donant aixopluc.
Aquell dia en què assassinaren Puig Antich, feia dos mesos curts que m’havia incorporat a la Universitat. Allà, en l’aula 111 de la Facultat de Lletres, ens amuntegàvem centenars d’estudiants de primer que havíem començat el curs a gener per cortesia d’un ministre d’educació extravagant. Se li havia acudit fer coincidir el curs amb l’any natural. L’experiment només va durar un curs. Acabàrem a juny i començàrem segon a setembre. Els dies previs a l’assassinat, els cartells i els pamflets ens havien informat de la venjança que preparava el règim, per la voladura de Carrero Blanco, cobrant-se la vida d’un jove anarquista de 25 anys, amb proves fabricades i altres fetes desaparèixer pel mateix tribunal. La mobilització era creixent i jo ho vivia amb tota la innocència i la indignació dels meus ideals de llibertat i justícia. Quan, en l’assemblea d’aquell matí, els estudiants foguejats proposaren escampar la vaga per tot el campus, no ho vaig dubtar un moment i em vaig unir al piquet que va moure cap a la Facultat de Medicina.
El bateig de foc en l’activisme va ser terrible. Entràrem en una aula de tercer i reclamàrem al professor poder-nos adreçar als estudiants. Quan començàrem a explicar-los que volíem que s’uniren a la vaga general d’estudiants contra l’assassinat de Puig Antich, començaren a cridar-nos «fora, fora» i a dir que volien classe. Els veterans del piquet els van dir feixistes, malparits, fills de puta, etc. Jo em trobava pràcticament en estat de xoc. En sortir de l’aula vaig plorar en silenci. No podia entendre aquella crueltat, aquell egoisme. Potser una part dels estudiants ja havien abandonat l’aula abans de la nostra arribada i s’havien unit a la gentada concentrada al carrer, però allà hi havia unes desenes d’individus infectes que després serien metges. Després, al carrer, creixia la cridòria. Tothom estava molt excitat. «Franco assassí». Un secreta, policia de la brigada politicosocial, en veure’s identificat, va treure la pistola. Tothom és feu enrere i va quedar enmig d’un gran rogle que cada vegada es feia més ample com si fossem ones concèntriques en un estany i el policia la pedra. Llavors, van irrompre els grisos uniformats repartint llenya i tothom va córrer.
«Bandera negra al cor» va cantar tantíssimes vegades Joan Isaac en homenatge a Salvador. La va dedicar a la mallorquina Margalida Bover, companya de Salvador Puig Antich. Una bellíssima cançó que va esdevenir ben prompte un himne contra la pena de mort. No pararem fins restablir la veritat i fer justícia contra aquell règim d’assassins.
L’any 2006, vaig anar a veure la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga, amb una jove amiga, antiga alumna de Sociologia. Ella no coneixia el que havia passat en detall. Jo em vaig passar tota la pel·lícula amb un nus a la gola. Ella se la va passar plorant. I continuem plorant per Salvador i maleint els seus assassins.
