En les eleccions espanyoles de 2023, Compromís es va integrar en les candidatures de Sumar. Aquella plataforma aplegava tot l’espectre polític de l’esquerra espanyola, malgrat que les diferències entre Podemos i l’entorn de Yolanda Díaz eren molt més que públiques i notòries. Les circumstàncies eren extraordinàries, ens deien, i calia fer front al feixisme, que podia arribar a governar a Espanya, tot i que ja governava el nostre país de feia uns mesos.
Compromís ens va demanar el vot als valencians, llavors, reivindicant-se com la veu valenciana. Tot i això, Compromís no tenia programa propi per a aquells comicis. La papereta per a la qual ens demanava el vot tenia com a logo la cara de Yolanda Díaz. En la circumscripció d’Alacant, estava encapçalada per un cunero madrileny, que, d’altra banda, des de 2015 que representava els valencians a Madrid, en candidatures de Podemos, compartides o no amb Compromís. Des de Pilar Brabo, pel PCE, que tens més paperetes per a representar els electors del sud valencià al Congrés espanyol com més a prop del quilòmetre zero hages nascut.
Les tensions entre Sumar i Podemos no es varen fer esperar. Poc de temps després de constituir-se el Congrés, els diputats de Podemos se n’eixien del grup de Sumar i passaven al Grup Mixt. Àgueda Micó, diputada de Compromís integrada en el grup parlamentari de Sumar, els qualificava de trànsfugues i els demanava que tornassen l’acta.
La vida passava. Però, en octubre de 2024, ens canviava a tots els valencians. I, així mateix, tota la política valenciana canviava. Tot el que un dia abans era blanc, ara passava a ser negre i viceversa. Compromís es mantenia dins de Sumar, però tot havia canviat.
Finalment, el juny passat, queia una gota que feia vessar el got. En la comissió d’investigació que el Congrés havia posat en marxa sobre la gota freda, Compromís volia que Pedro Sánchez hi comparegués. Tanmateix, el flamant diputat per Alacant del flamant grup plurinacional de Sumar, no registrava aquesta petició.
Més Compromís, més conegut com a “antic Bloc”, que no és Compromís, sinó que és una part de Compromís —de cap de les maneres és un nom que busque confondre la part pel tot, òbviament—, resolia que la seua diputada, Àgueda Micó, abandonàs el grup de Sumar i passàs al grup mixt del Congrés. Des de les files de Podemos, òbviament, li varen recordar el que tots vàrem pensar quan Micó va fer aquelles declaracions sobre la seua mateixa resolució. Iniciativa del Poble Valencià, tanmateix, decidia quedar-se dins del grup de Sumar, per la qual cosa Compromís es trencava al Congrés.
La pregunta que alguns ens fem és molt simple: què ha canviat? Sumar forma part del govern espanyol, per la qual cosa cridar a una comissió d’investigació el president d’eixe govern és un pas que es deixa, en tot cas, com a tasca de l’oposició. Compromís no formava part del govern, ens deien, però formava part d’un grup que formava part del govern, i que, així mateix, exercia la representació de Compromís en la negociació del govern i del pacte que el vinculava.
La paralització de l’ampliació mastodòntica del port de València, per exemple, línia roja per a Compromís, no hi apareixia i, tot i que des de les files autoproclamades valencianistes es va dir en campanya electoral que, mentre Yolanda Díaz formàs part del Consell de Ministres, aquesta ampliació no continuaria avant, va resultar que un Consell de Ministres amb la participació de Yolanda Díaz va aprovar aquesta mateixa ampliació.
Recordeu això del finançament just? Efectivament.
En un gir inesperat dels esdeveniments, ni Txema Guijarro —que així es diu el flamant diputat per Alacant—, ni Yolanda Díaz, ni Sumar ni el grup plurinacional de Sumar es varen diferenciar ni un mil·límetre de l’actuació que hauria tingut qualsevol altre grup polític espanyol. Salta la sorpresa a Las Gaunas.
Compromís es va presentar a les eleccions espanyoles en 2015 i en 2016 de la mà de Podemos, però l’endemà, en prendre possessió dels escons, se’n separaven. Llavors es deia que l’èxit del pacte amb Podemos havia consistit a separar-se’n, un criteri peculiar per a mesurar l’èxit d’un acord.
Per al següent cicle polític, en 2019, Compromís va prendre partit per Íñigo Errejón contra Pablo Iglesias en la lluita interna de Podemos i va associar el seu destí a la formació que el primer havia creat: Más Madrid. Si ja m’hauria sigut impossible de creure que algun dia una formació que es proclamàs valencianista assoliria la batlia de València, més impossible encara —si és que és possible que una cosa siga més impossible que impossible— m’hauria resultat un pacte amb una força política que es digués Más Madrid. Errejón era passejat pel balcó de l’Ajuntament de València en Falles com altres passejaven Pedro Sánchez o Núñez Feijóo. Fins que tots sabem —i sabíem abans, de fet— com va acabar Errejón.
El trencament amb Sumar, per tant, és la repetició de la història com a farsa, que va dir un barbut. Ara bé, em resulta fascinant que cap d’aquells que varen proposar i impulsar aquell pacte no assumisquen gens ni mica de responsabilitat pel fracàs del pacte. Sembla que els que vàrem deixar escrit negre sobre blanc tot el que passaria som vidents i preveiem un futur que no es podria haver imaginat ningú mai. Qui es podria haver imaginat que una formació política espanyola d’una ministra del govern espanyol i representada per un cunero madrileny es comportaria com una formació política espanyola d’una ministra del govern espanyol i representada per un cunero madrileny? Gol en temps de descompte a Las Gaunas.
En aquest sentit, els arguments que ara Més Compromís adduïa per a trencar el pacte amb Sumar eren arguments que portaven a no haver pactat amb Sumar. Tanmateix, una vegada més, des de les files oficialistes se’ns deia que l’èxit del pacte amb Sumar suposava haver trencat amb Sumar, perquè, si no s’hi hagués pactat, Compromís no tindria dos diputats al Congrés. Aquest raonament té un problema: implica una autodefinició política com a formació amb l’únic objectiu d’aprofitar-se dels altres. Això és ben perillós. En 2024, amb les eleccions europees i la negociació del pacte entre Compromís i Sumar, es confirmava aquesta màxima ideològica: només s’hi va parlar de xifres. Concretament, de la xifra en la llista de Sumar que ocuparia el representant de Compromís.
No podem saber si Compromís no hauria assolit representació sense Sumar, però, si penses així, el més lleial és mantindre el pacte i resoldre els problemes a dins, que és l’argumentació d’Iniciativa per a mantindre’s dins del grup de Sumar, una decisió que, personalment, no compartisc, però que, almenys, és coherent.
Arribem, però, a juliol de 2025. Gabriel Rufián llança un globus sonda a les portes d’agost. Per una circumstància extraordinària, que cal parar l’arribada d’un feixisme que fa dos anys que governa el nostre país, cal fer una candidatura extraordinària que ajunte les esquerres dites sobiranistes i “perifèriques” amb l’esquerra espanyola, de Sumar i de Podemos. Com que ERC, Bildu, BNG o Compromís només es presentarien en les seues circumscripcions, òbviament, mentre que les forces de l’esquerra espanyola ho farien per totes les circumscripcions ídem —i ells consideren, lògicament, que les nostres també ho són—, tindríem, de facto, nous pactes bilaterals amb l’esquerra espanyola, aquesta vegada englobats en un pacte general.
Personalment, dubte de l’eficàcia d’un pacte com aquest per a l’objectiu que es proposa: “parar el feixisme a Espanya”. Si a un elector de Múrcia, i tenint en compte com es configura el nacionalisme espanyol, li proposem una disjuntiva entre algú que vol “romper España” i el “feixisme”, després resultarà que ens xiularan un penal en contra en els minuts de descompte a Las Gaunas i aquest senyor de Múrcia ens el marcarà. Salta la sorpresa.
Ara bé, més enllà de qualsevol altra consideració, no sembla fàcil que es puga articular una plataforma electoral com aquesta. Com quedaria un valencianisme polític que busca sempre articular-se políticament en les eleccions espanyoles dins de plataformes espanyoles és un altre debat. “És que, si no, no tindríem diputats”, va dir aquell per justificar la integració del PSPV dins del PSOE. Tanmateix, el que m’ha semblat encara més fascinant és que els mateixos arguments i els mateixos protagonistes que fa només un mes ens venien les bondats del trencament del pacte amb Sumar ara ens parlen amb el mateix entusiasme d’un nou pacte amb l’esquerra espanyola, per ací o per allà.
Empoma-la, Nietzsche i el teu mite de l’etern retorn! No tinc cap dubte de dues coses: que Compromís pactarà amb l’esquerra espanyola, siga quina siga —que no serà la proposada per Rufián, certament—, per a les pròximes eleccions espanyoles, siguen quan siguen, i que, quan li toque trencar eixe pacte, ens ho vendran com l’èxit del mateix pacte.
Aquesta vegada, però, és diferent. Tots ho sabem, veritat? Aquesta vegada, sí. Perquè serà una coalició que no es limitarà a una suma de sigles, sinó que tindrà un projecte comú que serà nou i il·lusionant. Que eixirà a guanyar amb un programa ambiciós —que Compromís no tindrà—. Perquè el moment és extraordinari, cal parar el feixisme i cal deixar de banda els egoismes personals i les sigles en favor del bé comú. No passaran. Sí, aquesta vegada serà diferent i l’àrbitre no xiularà penal en favor del Madrid en el temps de descompte.
