El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, és el prototip d’aquell polític espolsador de culpabilitats pròpies, per adreçar-les als ocupants de voreres d’enfront on són els seus opositors; tot amb la seua característica habitual, de cara de pomes agres, amb paraules i gests en consonància, uns fets d’un espanyolisme arrelat que ha demostrat de bestreta en la seua primera intervenció davant les Corts del País, on va anunciar la modificació ben profunda de la llei del plurilingüisme del Govern del Botànic. Hom pot pensar que el senyor Rovira, evidentment, no és acusable de traïdoria, ja que al seu cos i ànima, practica un espanyolisme profund i irredempt. Em sobta tant el personatge que en diverses ocasions he parlat d’ell a Diari La Veu.
És Rovira tan espanyolista i cínic que en la seua primera intervenció el 21 de setembre de 2023, davant les Corts Valencianes, manifestà: «S’acaba el temps dels valencians de primera i dels valencians de segona», tot sense veure’s la brutícia al melic, pels abusos oferts de totes les classes d’eixa Espanya seua. Una tal Beatriz Gascó Enríquez, davant la frase del seu compatriota, ja deixava ratlles fetes allà per on passava. Als efectes només cal preguntar a Gerard Fullana, per com se les gasten l’ínclit i l’ínclita i allò que diuen i que fan, ja que eren i són descreences pseudodemocràtiques absents de respecte.
També aquell mateix dia, una boxejadora anomenada Julia Llopis va traslladar el suport del seu grup a Rovira, al qual va valorar com una persona «sensata i sense complexos» significant que junts eliminarien la nefasta gestió del Botànic. «Acabarem amb el malbaratament de les subvencions a entitats separatistes i adoctrinament a les aules». Llopis, cal dir, s’ha dirigit en diverses ocasions al conseller per demanar-li que se centre «en els problemes reals» de les famílies, i que no el despisten «els teatres de l’esquerra».
Un servidor, que sempre ha fet cas d’aquella dita valenciana: «Gent jove, pa blanet», no sé ben bé si, ignorant de mi, encara vull ser jove, cau del burro constatant i afirmant que, de pa blanet res de res, perquè una mirada arrere de quan era jove em fa recordar les pseudopersones en què tota aquesta gentada d’ara es miren i actuen, com Franco «ese hombre» i el «Glorioso Movimiento Nacional», per exemple, i tota la faramalla de «Prietas las filas recias marciales nuestras escuadras van, cara el mañana que nos promete, patria justícia i pan». Als efectes, m’enrecorde temps després, del paredó de Paterna, posant per cas el vil assassinat de l’insigne doctor de mans netes de sang i tarannà a prova de bomba, en Joan Baptista Peset i Aleixandre, el qual si hi ha cel, hi serà.
Així que amigues i amics, amb aquest romanç inicial fet, comptat i debatut de com opera aquesta gentada franquista, particularment el conseller Rovira, passe de recordar a l’ínclit el seu comportament, que roman expressat no només en aquest article, sinó en altres diversos, i responc a les acusacions d’adoctrinament confrontant-les amb algunes premisses del doctor Joan Peset i Aleixandre, expressades al meu llibre biogràfic Un home bo, afusellat pels seus ideals pacífics, editat per la Diputació de València, que fonamentaren el seu sòlid pensament i comportament sense artificis, absent de fal·làcies, assolides al bressol de sa casa, tot conscient que: «No hi ha llibertat sense igualtat, ni igualtat, sense equitat, ni equitat sense empatia, ni empatia sense fraternitat, ni fraternitat sense compassió, a fi de remeiar penes alienes, carregades d’alè per un esforç continu en favor d’una societat solidària, democràtica, manifestament millorable, amb la responsabilitat d’aplicar-ho tot plegat, per obtindre la dignitat, aquell dret humà primari i necessari».
El senyor Rovira, que només disposa d’una llengua llarga i aspra com un raspall, hauria de tindre en compte endemés aquestes paraules sobre l’aprenentatge de l’erudit Rabindranath Tagore, Premi Nobel de Literatura de 1913: «L’educació més alta és aquella que no es limita a donar-nos informació, sinó que fa que la nostra vida estiga en harmonia amb la resta de l’existència”.
A la mateixa biografia de Peset, nomenada adés, hi afegisc tenir dignitat, aquella qualitat congènita de l’ésser humà. Quins haurien de ser els valors personals reconeguts per tal d’entendre’ls com una qualitat intrínseca, no atorgada, a una persona per obrar en llibertat? A parer meu, deia, en primer lloc, el respecte que pretén l’estricte equilibri necessari entre la conducta personal i pública. No hi ha cap grup d’amics o cap persona com cal que deixe de banda el respecte, perquè sabem sobradament que no hi ha lloc al seu si per a l’insult i el maltractament, més enllà de les naturals desobediències per una causa banal o altra.
Davant d’aquestes, s’anteposa un principi, la premissa de l’estima. Homer, aquell savi grec representant paradigmàtic de valors i humanitat, ens ensenya el respecte envers l’altre. Però clar, al senyor conseller de la molt il·lustre i antiga Generalitat Valenciana, li importa un cabàs de bleda tot aquest rotllo i protagonitza l’absència de respecte envers l’adversari, a l’estil no només de Franco, Mussolini, Hitler, Trump, Abascal i tuti quanti, sinó dels qui s’estilen ara que tornen a marxes forçades a un passat ben ignominiós i rebutjable.
Vos deixe aquesta vegada amb un poema d’un servidor titulat «Els Referents», dedicat a un familiar meu molt proper del qual vaig aprendre nombroses coses bones i comportaments, que s’adiuen, crec, a allò que acabe d’escriure:
«Et proposares dia per dia ser tan digne com el que més, lluitaves al mateix temps, com molts, de no morir-te. Aconseguires llavors, de tots dos propòsits, un sol desig, aquell el qual la teua mort no t’arrabassés la dignitat. Demostrares aleshores allò que veritablement pagava la pena.»
