Els valencians hem estat, i encara som, un poble aficionat a les pastes i als forns, a tota una varietat de pastes, algunes de tot l’any i d’altres exclusives de moments senyalats o festivitats, majorment religioses. Gent menjadora de pastes, fidel a tot un ventall de forns de poble o de barri, aquells forns de llenya que amb els anys han anat mudant a l’electricitat, quan no desapareixent.
En aquests forns, la gent, majorment les dones, peregrinaven cada matí per comprar el pa i de cara a les festes o els caps de setmana algunes pastes o coques. Eren forns on durant l’hivern t’hi escalfaves i a l’estiu feia molta calor, però ningú no remugava, era el que tocava i prou. Eren forns on, en entrar, i fins i tot ja des de fora, ensumaves la llenya que els forners –sempre vestits de blanc, amb el cap cobert amb un mocador i el cos mig enfarinat– emmagatzemaven en cambres grans i apilaven a alguna paret del forn. Eren forns on al caminar tenies la sensació aquella de la farina sota la sola de les sabates o les sabatilles, i un soroll quasi imperceptible que esmussava una mica en arrossegar els peus pel terra. En conclusió: eren forns on senties la farina.
També eren forns cap els quals sobre la una del migdia veies sovint desfilar cassoles de fang plenes dels colors que una estona després donarien presència en cos i ànima a l’arròs al forn, i llaunes metàl·liques plenes de pebrots rojos, cebes i albergínies, preàmbul d’un futur esgarraet que posaria nervi i gust a la vida aquella nit.
I entre tot aquell tràfec hi havia sempre l’exposició que omplia l’aparador de rotllets d’anís, coques d’ametla, mantecaos, empanadilles, magdalenes i merengues, i de tot això, el que més m’agradava, i encara avui, eren les rosquilletes. Aquelles rosquilletes que podien ser llargues o curtes i que amagaven de tant en tant un aniset o llavoreta, de manera que en ficar-te-les a la boca cruixien i no sabies mai quan ni com ensopegaries amb eixe aroma dolç i mig afrodisíac de l’anís.
Aquelles rosquilletes m’agradaven tant en sec com a remulla. I quan tornava d’escola, i segons el dia, les sucava en un got de llet amb Nesquick o les enfonsava dins d’un iogurt de llimona o maduixa. M’agradava jugar a comptar els segons justos que les rosquilletes havien d’estar dins de la llet per no trencar-se, per eixir-ne senceres i cruixir encara una mica dins de la boca, i em divertia arrebossar-les amb el iogurt i anar veient com minvava el contingut del potet de vidre, sovint eren iogurts casolans.
Sempre he sigut fan de les rosquilletes tradicionals, en especial de les fines i llargues, això de les curtes i els salaets vingué després, i ni amb la llet ni amb el iogurt no em feien el pes. Amb els anys, n’he incorporat al dia a dia tota mena de les variants que els supermercats ens han posat a mà: amb pipes, amb cacaus, amb formatge, però res, res com les rosquilletes tradicionals de forn, aquelles que jo ajudava a rotllar a El Puig, el poble del meu pare, al forn de la tia Rosa.
De menuda m’encisava el “miracle” de veure transformar-se aquelles varetes fines i llarguerudes, com si foren palets de plastilina blanca, en unes rosquilletes daurades, lleugerament irregulars, quasi imperceptiblement més llargues i amples unes que altres, i que petaven dins de la boca fent aquell soroll inoblidable.
Fa uns dies, mentre berenava un got d’orxata amb rosquilletes, la meua filla em va demanar si l’orxata no s’acompanyava amb fartons. «També, sí –li vaig dir– però els valencians sempre hem tingut a mà les rosquilletes i no hi ha res millor alhora de compensar l’exuberància i la dolçor de la xufa que la senzillesa d’una rosquilleta.
