Quan tenia 16 anys vaig llegir un poema de Juan Ramón Jiménez que em va marcar. Es titulava Distinto i era una oda a la diferència. Acabava així:
«si te descubren los iguales
huye a mí,
ven a mi ser, mi frente, mi corazón distinto».
Si hi ha una època de la vida en què la presumpció i la necessitat de sentir-se diferent informa tot el teu ésser és l’adolescència. No cal que li diguen a un adolescent que és distint: ho sap ben bé. Pensava en tot això un dia d’octubre quan, en companyia del fotògraf Joan Antoni Vicent, vaig fer una visita al pintor i escultor Ripollés.
Juan Garcia Ripollés és un nonagenari que viu com un adolescent perpetu al Mas de Flors. Aquesta pedania de Sant Joan de Moró (la Plana Alta) és un Montmartre en miniatura, en part perquè Ripollés el va escollir fa anys com la seua residència permanent. Allí comparteix algunes fanecades de verdures irredemptes amb cent gallines, dos burros, huit cabres, tres faisans, dues perdius i algunes oques. Contemplant aquesta espessa zoologia, el nostre pintor se sent un nou Noé (i, de fet, ja quasi té la seua edat inmemorial).
Diu la Viquipèdia que Ripollés va nàixer a Alzira el 4 de setembre de 1932. En aquest punt, l’artista esbossa un feroç interrogant amb les mans, sempre expressives. Segons afirma, es va perdre el document baptismal corresponent, així que el seu natalici és un misteri. Quan va nàixer, això sí, sa mare va morir en el part i, absent el pare, ell i el seu germà bessó van ser donats en adopció. Juan va parar a Castelló, on va créixer a prop del Cementeri, mentre a pocs metres, a la llera del riu, els vencedors de la Guerra Civil afusellaven els vençuts.
La vida de Ripollés és, en ella mateixa, una obra d’art. Ha treballat des que tenia ús de raó. «La pobresa em va donar llibertat», afirma. De molt jovenet es dedicava a replegar femta de cavall, molt apreciada com a adob. Molts anys després, quan ja era un pintor reconegut, va acudir a la catedral de Castelló a la boda de la filla d’uns amics en una calessa. La cavalleria corresponent també tenia les seues necessitats intestinals, però ara eren uns encarregats municipals els qui replegaven les seues bonyigues, calentes i fumoses. Es tancava, així, un cercle.
Als anys 50, quan ja tenia un ofici ben remunerat com a pintor de parets ho va deixar tot i se’n va anar a París. Allí va canviar la brotxa grossa pel pinzell més fi i va començar a ser un artista cotitzat. De llavors ençà la seua fama no ha parat de créixer, fins arribar a l’estat actual, en què és l’artista exclusiu de The William Haber Art de Nova York i de la Galerie Drouant de París. A més, ha obert un mercat immens a Xina, on és considerat un dels pintors europeus actuals de referència.
A Ripollés, però, el que li agrada de veritat és la vida senzilla. Per això, després de París i d’etapes en Andalusia i Madrid, es va establir definitivament a Castelló. Primer vivia al mas de La cucala, en terme de Borriol, i finalment va recalar al Mas de Flors.
En l’etapa borriolenca el va retratar l’escriptor Manuel Vicent. El vilaveller li va dedicar el relat Ángeles o neófitos, batejant definitivament l’alzirenc com el Beato Ripo. Els miracles d’aquest beat eren florals, al·lucinògens i meritocràtics, com correspon a un autèntic self made man. Vicent és l’autor de la frase més profundament exacta que defineix Ripollés sense cap dubte: «Si poses Ripo i nou persones més cada una dins d’un sac, de seguida des de fora saps en quin es troba el beat». Amén.
Una cosa bona de ser un adolescent perpetu és que no has de retre compte a ningú, ni tan sols a un pare celestial. En termes polítics, a Ripollés l’ha perjudicat la seua profunda amistat amb Carlos Fabra, de què no ha abjurat mai. «El conec des que anava a gates», afirma. I després rebla: «La gent creu que m’he forrat amb les escultures públiques que m’encarregava. En realitat, hi he perdut diners». El ben cert és que hi ha escultures de Ripollés arreu del món –no només a Castelló-, però el gènere on realment ha excel·lit i ha creat escola és en el gravat matèric (ell s’hi fabrica el seu propi paper).
Per a celebrar el nostre encontre, anem a dinar al Restaurant Bou de Sant Joan de Moró. Juan hi és assidu i ara comprenc el motiu. La seua carta és un festival del marisc, a 178 metres sobre el nivell del mar. Musclos de Peníscola, navalles de Sant Carles de la Ràpita, llagostins de Vinaròs, aladrocs de Borriana… Aquests fruits de la mar es mariden bé amb croquetes morellanes, formatges del Maestrat o figues del Mas de Flors, i converteixen un àpat habitual en un autèntic festival gastronòmic.
Seiem a taula Joan Antoni Vicent i jo mateix amb Ripollés i Nawal, la seua bella musa berber. Entre ell i ella hi ha 57 anys de diferència, però veient-los ningú ho diria. Semblen dos teenagers enamorats. Aquest, sense dubte, deu de ser el secret…
