Hem llegit en la premsa, ja fa dies, que el senyor Mazón, acabat d’estrenar-se com a president de la Generalitat, es va afanyar a sorprende la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Sra. Verònica Cantó, comunicant-li una inquietud i una exigència: que cal revalencianitzar-se, li va dir.
Dit així, jo ho trobe perfecte. No m’ho esperava. Em fa un goig infinit. L’anterior govern, en vuit anys, no ho va dir mai. Ni ho va fer.
Però en quin sentit ho deia, això, vosté? M’intriga.
Ja ha pensat, Sr. Mazón, per on començar aquesta estratègia de la revalencianització. ¿Pot ser que, des d’ara, en el seu partit es puga parlar en valencià en públic sense ser aücat i xiulat, que el pobre innocent que ho intente ja no haurà de demanar perdó, com li va passar a aquella senyora, i passar-se’n ràpidament al castellà?
Perdó, per haver tirat mà del tòpic fàcil, massa suat.
Deixem estar el seu partit i anem a la seua ciutat. Què me’n diu? Vosté què en pensa? Que en Alicante no se ha hablado nunca valenciano? Li’n contaré una que li agradarà.
Era en un dinar a la Universitat d’Alacant: 30 de març d’aquest mateix any, segons el meu dietari. Concretament hi dinàvem perquè –a banda de la ganeta normal i corrent– l’escultor Pepe Azorín havia fet per a la Universitat un bust d’Amado Granell, el primer militar aliat –valencià, casualitats de la vida– que va entrar a París l’any 1944. Acompanyant l’escultor hi érem una gent, poca i no molt diversa: tan poc diversa que tots parlàvem valencià.
Es veu que això a Alacant pot ser motiu de comentari: que tota una taulada de gent parle valencià –no sols que el sàpia parlar: que el parle– i, així, divagant que si el valencià, que si ací Alacant, que si això que si allò, una senyora que hi prenia part, Maria Rosa de nom, va dir la seua:
Havia vingut poc després de la guerra amb la seua família, des de Toledo, a viure a Alacant, al centre de la ciutat, en un carrer travesser a Maisonnave. Diu que en les famílies de totes les seues amiguetes, a totes les cases on ella entrava, els grans parlaven tots en valencià i, a les xiquetes, tots els grans, sense excepció, se’ls adreçaven en castellà. Estranyada, un dia va voler saber «per què a elles no els parlaven igual»: «Para que no nos metan en la cárcel» va ser la resposta. I no va fer cap més pregunta sobre el tema. Mai més.
Assistien al dinar i van sentir la conversa els senyors Francesc Gisbert d’Alcoi i Joan Borja d’Altea, que no em deixarien mentir. Em vaig interessar a datar l’escena: la senyora va precisar que era nascuda l’any 44, que se n’havien vingut a Alacant quan tenia dos anys i, per tant, parlem de primeries dels anys 50. Aquella generació que van sentir parlar els seus pares en valencià a Alacant ara estan a la ratlla dels vuitanta.
Ja veu, senyor Mazón, que vostè i jo, des de la diferència més contrapuntada, podríem tindre civilitzadament una conversa. Jo he pogut dedicar-li aquest article, diria que bastant amable. Fins i tot podríem compartir punts de vista i conclusions: jo crec com vostè que Franco no ho feia tot malament. Aniquilant llengües no desitjades i bombardejant mercats de ciutats enemigues, si més no, va demostrar una gran eficàcia. Massa bé i tot que ho va fer, l’home aquell.
Si jo fora d’una ciutat amb la llengua i el mercat tan bombardejats –crega’m–, marcaria més distàncies amb els hereus del bombarder.
Revalencianitzem i redemocratitzem, senyor Mazón?
