L’any 2020, el de la pandèmia, fou també l’any en què l’escriptor de Catarroja Ramon Ramon va complir els cinquanta anys. O les cinquanta primaveres de cinquanta abrils, puix que el nostre autor és àries del 10 d’aquest mes tan emblemàticament poètic. I a ell, en el dia a dia o gairebé, ha dedicat el seu últim dietari, titulat precisament L’any dels cinquanta. Dietari 2020, coeditat per Lleonard Muntaner i l’Editorial Afers. Si el dietarisme viu en els nostres dies –i en especial entre valencians, una altra clara estela de Fuster– dies de glòria es deu en bona mesura a la lucidesa d’aquest escriptor, perseguidor infatigable dels instants de llum i d’ombra de l’escriptura. El curs de la seua vida va trobant els seus marges, punts cardinals i sentits a un ritme assossegat però constant d’ençà de la publicació d’aquell inicial Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) (2014), al qual han seguit Llum a l’atzucac (dietari 2012-2016) (2018) i No sé què mor. Dietari 2017-2019 (2021) pels quals ha rebut algun premi i el reconeixement de la crítica més audaç i honesta. Qui es veu a si mateix com a “poeta fet malbé”, amb aquell punt d’íntima desolació que en expressar-se públicament en certa manera ja s’alleuja, ha trobat en l’escriptura dietarística de caràcter multidisciplinar el camí idoni per vessar el corrent cabalós de la seua sensibilitat, la seua cultura i intel·ligència, i donar forma i unitat al cúmul dels propis interessos (així en solem dir, però res més lluny del sentit que la paraula interès té ací: massa gran com per constrenyir-la en dividends, massa intangible per confondre-la amb guanys i riqueses) vitals. “I el foc intern, volcànic, de les ganes d’escriure no perdona mai: o s’escriu el que siga o el silenci t’escriu i et tapa amb cendra”, ens diu Ramon Ramon en la nota del 16 d’octubre. Heus ací, senzillament expressat, l’impuls que mou sempre l’escriptura contra el silenci, l’esforç persistent per la memòria. No tots els dietaris, certament, atenyen aquesta virtut de l’escriptura de multiplicar-se en formes i gèneres distints segons el moment, la naturalesa de la reflexió, el temps de què hom disposa, la fulguració d’una imatge, d’un pensament, l’impacte que ha deixat una anècdota domèstica en l’estat d’ànim, el sabor d’una lectura, l’eco càlid d’una melodia. En aquest sentit Ramon Ramon és escriptor d’una versatilitat enorme, un mestre del llenguatge (o treballador del llenguatge, com en diu ell). I els dietaris, amb major intensitat aquest L’any dels cinquanta, acostumen de combinar les diverses perspectives dels gèneres: la prosa de la descripció i la narrativa, l’aforisme redó, la poesia en vers, l’assaig de tema cultural i literari, la reflexió de caràcter filosòfic, l’anàlisi política, l’evocació íntima, el retrat… I el que més hi sovinteja sempre: la gràcia de traure suc de les pedres, d’il·luminar amb la paraula el gris quotidià, d’aturar la bellesa del que escapa. Llegir els dietaris de Ramon Ramon és un autèntic plaer, una excitació dels sentits, un repte per a la sensibilitat i la intel·ligència: el gust que obtenim del rigor, la frescor del que transcorre amb la lleugeresa de l’oralitat però sabem cisellat amb la precisió que reclama tot treball literari, el difícil repte de l’escriptura. En un dietari d’aquesta qualitat, com en tots els llibres que excel·leixen, el lector no és un simple espectador de la vida dels altres, sinó que s’hi veu interpel·lat, sovint identificat amb el protagonista i les seues peripècies. Hi ha, en primer lloc, la coincidència en aquest cas en les coordenades d’espai geogràfic i social i temps històric gràcies a les quals podem entendre bé les fèrtils observacions de l’autor. Hi ha també la circusmtància genuïnament personal, el testimoniatge d’algú que viu la pròpia vida i és capaç alhora de transmetre’ns-en les parts més candents sense “amagar el gep”, és més, mostrant-lo “de manera desinhibida”. Així, ¿com no sentir-se identificat amb aquesta rara avis de Catarroja (un poble que en els nostres temps té poc de roja i menys de cata) que viu permanentment en la dissidència i l’estranyament, assenyalat pels convencionals de l’anar fent la viu-viu a tort o a dret? ¿Com no fer propis els laments per aquest país que ens cau de les mans, per l’abandó en què malviu la cultura, per l’extensió descontrolada de la barbàrie, per la insignificància del nostre esforç, per la terrible consciència de ser escriptor que ningú (poseu-hi les cometes oportunes) no llig, per la trista ineptitud o malvolença dels qui ens haurien de ser en teoria més pròxims? O com no baquejar-se de riure amb els rampells del personatge (la proximitat i versemblança del dietarisme exigeix la creació subtil del personatge: és la veritat en la ficció) que es rebel·la contra els abusos del poder i que ix al balcó (una altra experiència compartida: som molts els qui pixem pel mateix camal, i de tant en tant és bo recordar-ho) per cridar, enmig dels dòcils aplaudiments pandèmics, “Me cague en el rei!”. El lector d’aquest magnífic dietari farà bé de traure punta a la llapissera. Hi veurà la llum fulgurant a gavadals, i la impostura, la sinceritat i les tremolors de la veritat, l’agudesa del pensament i el poder d’evocació i anàlisi el sumiran en una experiència perdurable. Gaudiu, per exemple, del passatge que l’autor dedica a sa tia Estrella, arran de la seua mort, i les roses que cultivava per dur-les secretament al fossar de Paterna on hi havia enterrat el seu pare. O l’inventari i importància de les olors que és capaç de distingir algú que s’ha criat en una vaqueria i que gràcies a això ha aguditzat el sentit de l’olfacte com una font preciosa de coneixement personal. En fi, no sé si tal com ell afirma, Ramon Ramon és un poeta fet malbé –qui no ho acaba sent tard o d’hora o ho és ja prematurament? Del que no tinc dubte és que aquestes pàgines memorables només les pot escriure un bon poeta, algú que “té el llenguatge a dintre”, algú capaç de fotografiar “el riu i, al mateix temps, el seu rostre reflectint-s’hi”. Algú que pot dir que “la pàtria comença en un meló d’Alger”, que una pescateria “és un taller literari”, que “el valencianisme oficial en aquests moments” és “una autoinhabilitació tranquil·la, somrient” o que “Escriure és un desconèixer-se sens final”. Viu en les seues paradoxes, destre en el domini de l’idioma, subtil en el detall, profund en l’observació i el pensament, el nou dietari de Ramon Ramon és, alhora que la mostra de tants dèficits i adversitats personals i col·lectius, una escletxa oberta a l’esperança de poder comprendre’ls i superar-los, una lliçó impagable.
