Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Hem ressorgit totes nosaltres i hem tornat. Ahir tornàrem a vestir els carrers de morat, tornàrem per cridar ben fort que ja hi ha prou. Un altre cop, els carrers del nostre territori s’ompliren dels nostres colors i mostràrem que estem fartes. Una nova manifestació pública de l’èxit del feminisme com a moviment social.
Dos anys de pandèmia podien fer-nos pensar que la clivella del feminisme com a eix central de la societat en general, i de les dones joves en concret, podia desaparéixer. No obstant això, un cop més ens hem mostrat imparables i hem retornat al compromís de teixir carrers unides.
Amb dificultats afegides i on el focus d’agressió va deixar de ser l’espai públic per endinsar-se més encara a aquells espais privats. Algunes dones van haver de viure dels seus pitjors malsons, conviure amb el seu agressor a la seua pròpia casa. El risc habitual d’analitzar els problemes privats com a privats per part dels sectors més tradicionals, feia presagiar que hi havia molt de risc d’oblidar que aquesta lluita és de totes i que no havíem d’oblidar que podíem fer-ho tot si ens uníem.
No obstant això, els mitjans de comunicació parlaven que era l’oportunitat perfecta per valorar la conciliació. Es deia que el teletreball era l’eixida més positiva per conciliar. Finalment, com va argumentar Díaz-Solano, la conciliació sols seria possible amb la intervenció pública. Però, com sempre, les dones tornaven a quedar-se oblidades i l’oportunitat de la conciliació restava inviable. Moltes van haver de deixar-se la pell per suportar la càrrega de la feina, tasques domèstiques, i en cas d’algunes, els fills. Mostrant clarament la crisi de cures de la qual va parlar Lenguita, i que la pandèmia ha portat al paroxisme.
Coetanis amb l’era digital emergent, podríem sumar-li també l’augment de l’assetjament mitjançant xarxes socials, on l’increment del temps lliure se’ns va tornar totalment en contra, perquè sembla que tot perd pes si és a través una pantalla. No parlar de les qui estaven en relacions tòxiques; a algunes els va ajudar per deixar enrere a qui tant de mal els estava fent i per fi obrir els ulls, però d’altres van patir aquell infern de supeditació. Són milers d’expressions del masclisme en el seu més pur estat, perquè la Covid-19 ha pogut aturar-nos en molts aspectes, però és que aquests comportaments no entenen de pandèmies i continuen latents en la nostra societat.
Per totes aquestes qüestions, i moltes que em deixe al tinter, ahir, totes vam omplir els carrers de nou, estenent l’aura de la sororitat, i com cada 8M vam ressorgir per exigir una societat més justa i lliure de discriminacions.
Hem tornat a estar més presents que mai, a demostrar que totes lluitarem i treballarem de valent per canviar les coses, perquè el moviment feminista és incansable. Perquè juntes, retornem, però això també implica que apareixen els espais insegurs de nou. Tornem a sortir, i siga de la forma que siga, sabem el que això implica. Estic segura que n’estem la majoria prou fartes d’haver d’enviar el típic missatge per confirmar que arribem bé a casa.
