Gràcies a la recomanació d’un parent, he vist Retour à Reims (Fragments), el recomanadíssim documental basat en l’assaig autobiogràfic homònim del filòsof francès Didier Eribon. En el film, dirigit el 2021 per Jean-Gabriel Périot i guanyador d’un Premi Cèsar l’any 2023 a millor documental, es tracten diverses qüestions de summa importància en la societat francesa, però que perfectament es podrien extrapolar a qualsevol part del planeta. A través d’una veu que narra la història en primera persona i una selecció acurada de fragments de pel·lícules i documentals francesos publicats entre els anys quaranta i vuitanta, Retour à Reims és una magistral obra de microhistòria, on apareix la classe obrera amb els seus problemes, aspiracions i pors: la lluita de classes, l’educació, la immigració, el racisme, l’accés a la vivenda, el rol de gènere i l’auge de l’extrema dreta.
Didier Eribon és autor de diversos assajos importants, com per exemple haver biografiat Foucault o haver reflexionat sobre l’homosexualitat. Vivia a la ciutat de Reims, però se’n va anar de casa molt jove a París. La gran ciutat sempre ha sigut un lloc per conèixer altres ambients polítics, sexuals, culturals, etc. En paraules seues, mai havia reflexionat sobre la “vergonya de classe”. Per què hi ha gent de classe obrera que sent vergonya de pertànyer-hi? Per què hi ha gent de classe obrera que vota al Front Nacional quan en els anys seixanta o setanta votaven al Partit Comunista? O per què ja ningú parla de revolució en l’esquerra?
Fa quaranta anys que vivim sota el neoliberalisme més salvatge. Els partits europeus d’esquerres, a banda d’adoptar postures neoliberals, han fet desaparèixer dels seus mítings i dels seus programes electorals el discurs de classe. El model sociopolític actual recau sobre l’individu i la meritocràcia. Només cal veure la guerra de currículums actual o els lemes sobre la cultura de l’esforç: “si tu vols, pots”. Si fem una passejada per xarxes digitals, no deixem de veure publicitat del caire de: “guanya diners ràpid i fàcil” o “he augmentat els ingressos en l’últim mes, si vols saber com ho he fet, entra en l’enllaç” (i paga, clar). Estos són els emprenedors que necessitem? Simplement, estan fomentant i reforçant el triomf de l’individualisme, és a dir, hi ha una falta d’organització col·lectiva quan hi ha un coach que et vol solucionar la vida de la nit al matí.
Amb tot, aspirem a alguna cosa, la classe treballadora? Com selecciona un llanterner, un llaurador, un obrer, els elements que el fan prendre la decisió de votar a l’extrema dreta? I quins elements deixa de banda? On és la consciència de no ser res si no s’és poble, com bé deia Estellés? Tenim un sistema educatiu públic menyspreat per uns governants ignorants; tenim uns salaris mínims que no arriben per pagar el lloguer, que no deixa d’augmentar mes a mes; tenim unes ciutats col·lapsades de cotxes i contaminació; tenim bancs dient-nos que invertim en pensions i sanitat privada; i el pitjor de tot és que moltes persones de classe obrera, que han estat sotmeses al llarg de la seua vida, encara es creuen sentir-se superiors als que estan en una situació pitjor.
On ens col·loquem totes estes pesades motxilles? Quin és el destí social de la classe treballadora en el segle XXI al País Valencià i arreu del món? On està l’esquerra? Fins on m’arriba la vista, contemplant les musaranyes. Tenim dret a contemplar el firmament, la llunyania, però només actuant amb consciència de classe, amb el desig i l’energia de viure amb dignitat, de ser capaços de crear un espai de debat que permeten oferir noves perspectives, només així es podrà esbossar un futur per allò que podria dir-se novament l’esquerra.
