A les nostres comarques creix l’interès per recuperar el patrimoni històric i arquitectònic, una tendència positiva originada per causes diverses, tals com la segona residència o el turisme cultural. Així, si mirem enrere, trobem un increment de les restauracions de cases en molts pobles del nord del País Valencià, ja que en aquesta part del nostre territori, per les seues característiques històriques i orogràfiques s’anà creant uns conjunts urbans amb una arquitectura tradicional més que peculiar, amb carrerons, places, i racons amb molt d’encant. Podem fer-ne una llista i, només a títol d’exemple, n’esmente alguns casos: Atzeneta, Benafigos, Vilafamés, Culla, Catí, Cinctorres, Todolella, Vistabella, Traiguera, Morella, Ares, Peníscola, Llucena, Cabanes, Vilafranca… Alguns d’aquests pobles ostenten la declaració com a conjunt en tant que bé cultural, o tenen diversos immobles amb la declaració com a BIC. Hi ha, doncs, un marc jurídic de protecció, un pas que ajuda a la conservació i obliga les administracions. No obstant això, a hores d’ara resulta insuficient.
Gran part de les tasques de conservació i recuperació estan en mans de les iniciatives dels ciutadans que emprenen reformes d’adaptació a les necessitats modernes, i que a l’hora de projectar no coneixen els criteris a seguir, guiant-se per modes forànies, per revistes de restauració o per la propaganda de les ofertes de materials industrials orientades pel mercat immobiliari de les ciutats actuals. Però, malgrat les bones intencions, hem observat com als nostres pobles amb encant, com els que he citat adés, hi ha portes, finestres, revestiments, colors, façanes completes, fumerals…, que podem qualificar d’intervencions impròpies, o no relacionades amb el que podríem considerar la nostra tradició constructiva. Aquest fet desnaturalitza precisament la consideració de ser patrimoni valencià a conservar. Igualment, cal dir que alguns municipis han promogut projectes constructius que no responen al seu entorn popular i tradicional, fins i tot, en tal apartat, he vist algunes Cases de la Vila que, a parer meu, serien impròpies i un mal exemple.
Camila Mileto i Fernando Vega formen un equip d’arquitectura, i amb ocasió de la recuperació d’Ademús, publicaren un manual per la restauració rural en el qual mostren com l’arquitectura tradicional hauria de conservar-se en la mesura del possible, ja que eixe patrimoni ha de ser objecte de protecció. Per això, la rehabilitació contemporània ha d’establir un compromís entre les necessitats actuals d’habitabilitat amb la conservació, cosa que implica preveure solucions i l’ús dels materials constructius adients.
En l’aspecte que comentem, caldria, doncs, que els ajuntaments portaren la iniciativa, tenint a l’abast criteris clars, a més d’assessorar els promotors de les reformes sobre els materials a emprar, incloent-hi fins i tot on aconseguir-los. Així mateix, la Generalitat, en tant que administració superior amb competències educatives i patrimonials, hauria d’habilitar la formació de personal especialitzat en els oficis corresponents. Així, confiem que aviat s’adopte tot allò que siga necessari, mentrestant, a cada lloc la gent que estima el patrimoni haurem de continuar exigint i vigilant.
