Crec que una de les primeres vegades que vaig fer conscient el centralisme tenia a veure amb les vacances de Pasqua. A la programació infantil aquella que presentava María Luisa Seco deien sempre que començaven les vacances quan a mi encara em faltaven tres dies d’escola, i a l’inrevés, parlaven de la tornada a les classes quan jo a penes havia començat a gaudir les meues vacances. Sembla poca cosa, però si bé es mira és una mostra banal però eloqüent de com per als discursos emesos des de Madrid simplement el País Valencià no existeix.
Diumenge mentre veia la quantitat de cotxes que al by-pass prenien l’eixida de l’A3 vaig recordar aquella sensació. I també se’m va fer palesa la vertadera diferència cultural profunda que aquest fet demostra. Molts habitants de la ciutat que es considera el centre absolut del món però que col·lapsa les carreteres d’eixida tan aviat tenen ocasió passen el dia de Pasqua conduint de tornada a casa. És tota una declaració de filosofia de vida. Les festes són cada moment de la passió de Jesús. Tan aviat ressuscita, se’ls acaba la festa. Estes setmanes estic rellegint Arroz y tartana amb els meus estudiants de la Nau Gran de Sagunt i comentàvem el dimarts passat (Dimarts Sant, i nosaltres a classe) com Na Manuela i companyia celebren al seu hotelet de Burjassot els tres dies de Pasqua. El tercer l’hem perdut, però el Dilluns de Pasqua, com el segon dia de Nadal, el mantenim. I a les escoles les vacances són la setmana de Pasqua. Té tota la lògica del món. Ha ressuscitat Jesús i cal celebrar-ho.
Realment pense que eixa és una diferència cultural profunda, i m’agrada. En la nostra Setmana Santa fins i tot la processó de Divendres Sant, com al Cabanyal, està plena de llum i crec que entre els moments més destacats es troben l’Encontre i la desfilada de resurrecció. No es perd mai la consciència que la Setmana Santa condueix cap a aquest moment triomfal i amb ell a les mones amb ou, les pataquetes amb llonganissa, els catxirulos i la tarara sí la tarara no, la tarara, mare, que la balle jo. Em fa la impressió que a altres llocs de l’estat espanyol la sobreactuació del dolor, un cert gaudi col·lectiu en el sentit psicoanalític de la paraula, és un fi en ell mateix. I no ho dic jo, que ja ho va definir sintèticament Antonio Machado en la seua saeta. Hi ha alguna cosa de sublimació del dolor, d’oferiment del dolor quotidià com a expiació. La magnitud del dolor suportat i folkloritzat és percebut com la major mostra de la pròpia bondat i la pròpia virtut: la resignació com a base del catolicisme. Per això don Antonio, sevillà com era, des de dins del discurs religiós reivindicava el Jesús que va caminar sobre les aigües, un Jesús triomfant i no l’exhibició amb un punt masoquista de les seues nafres. Irònicament, la seua saeta, la seua metasaeta que nega la lògica de les saetes i el tipus de religiositat que vehicula, ha estat devorada per la maquinària folkloritzadora i és ja una saeta més, una part indistingible d’eixe poti-poti que per a acabar-ho d’adobar inclou cornetes i tambors i legionaris fent coreografies sinistres.
I, bé, què voleu que vos diga, m’agrada que malgrat tot, malgrat l’impuls homogeneïtzador que ens arriba des de la Meseta des de fa dècades aquesta diferència cultural profunda s’haja mantingut i les nostres siguen les vacances de Pasqua i no les vacances de Setmana Santa. És una diferència cultural, un recordatori viu que som una nació encara, amb la nostra visió del món meridional i lluminosa, amb un savi i profund epicureisme que no sublima el dolor sinó que s’aferra a l’alegria. És bonic això, perquè (digueu-me xovinista) sincerament crec que recupera millor que les nafres barroques, les torxes en la nit, els tambors ensordidors, les cornetes estridents, les botes dels legionaris i els gemecs sobreactuats el sentit profund del relat bíblic que dona origen a la festa i també de la primavera que convoca, és a dir, que “siempre se puede renacer”, com escriu Max Aub a un conte del 1955 titulat “La falla”, en el qual aquesta evidència arriba precisament a la vora de la Mediterrània i davant del vaivé de les seues ones, sístole i diàstole del món. Sempre es pot renàixer o, el que ve a ser el mateix, sempre es pot ressuscitar. Aquesta idea ens arriba com una revelació renovada amb tota la seua força des del fons dels segles, des del mar i des de la terra. Que no se’ns oblide. Ni com a individus ni com a poble.
