No soc filòloga i m’importa l’ortografia. Intente parlar correctament. Sovint consulte el diccionari. Com si visquera amb un patir per la llengua que m’obliga a estar alerta. Procure fer ús de la dignitat recíproca que ens atorguem.
Em fa ràbia dubtar sobre com s’escriu una paraula que he escrit tantes vegades, però em fa més ràbia que algunes usuàries de la llengua tinguen una sensibilitat tan minsa. I m’indigna en el context de les humanitats, de l’educació de l’adreçar-se al públic, dels referents. Em fa llàstima, per la llengua i per nosaltres. No cal que totes estiguem malaltes, però seria un mínim que considerarem que la normativa és un element estructurador i regulador de l’eina que fem servir cada, cada, cada dia.
És normal cometre faltes d’ortografia, fins i tot anant amb compte. El que no hauria de ser tan habitual és que la correcció ens semble una imposició sense sentit. Si calculem malament una operació matemàtica hem fallat en alguna cosa, però si escrivim malament una paraula és un fet sense importància que només assenyalaran quatre diccionaròfiles. No valorem les incorreccions lingüístiques com errades reals perquè, al cap i a la fi, el missatge arriba a l’altra banda. M’imagine que entregue una redacció escrita a la cuina, tota plena de taques d’oli; m’imagine que a la cartera li cau el café damunt del sobre que em deixa a la bústia; m’imagine que compre un llibre amb les pàgines desordenades. M’imagine que no m’importa, ja que el missatge m’ha arribat igualment.
Hem d’aprendre que hi ha gent experta, és a dir, gent que en sap, és a dir, gent que té molts més coneixements que nosaltres. Molesta un poquet admetre que la llengua també té autoritats, tot i que nosaltres també sabem parlar i ens comuniquem eficientment cada dia. Hem de fer un pas d’ego enrere. Un pas en què escoltem i en què ens diem com d’important és dubtar abans d’escriure i de parlar perquè els errors tenen conseqüències. Si comencem a estirar els filets que sobreeixen del jersei li fem desaparéixer la forma, després ens adonem de quants metres de llana hi havia, i l’intentem reordenar, fins que se’ns ompli de nusos i de trencats, fins que esdevé irrecuperable.
Clar que el pitjor valencià és el que no es parla, i això sempre ho defensaré amb els ulls tancats. Però hem de vetllar per la llengua i oferir-li un espai segur. La llengua és dels parlants, i tant, però els parlants es deuen a la llengua.
