El Govern de coalició progressista de l’Estat s’ha convertit en una màquina d’aprovar lleis, algunes d’elles molt importants, en situacions de crisis consecutives, i amb una majoria sòlida al Congrés que només va perillar en la votació de la Reforma laboral, que va eixir per l’errada d’un diputat del PP.
De fet, la majoria que ha aprovat els pressupostos o la tramitació de la reforma del delicte de sedició frega els 190 escons. Una fita històrica per a un govern que a l’inici de legislatura va ser etiquetat d’inestable.
El PP es torna a quedar sense l’ansiada caiguda de l’executiu, sense les eleccions generals que, està convençut, el portaran de nou al govern i tornarà l’estat natural de les coses i podrà redactar el BOE els que sempre tenen i són el Poder. Que caldrà l’ultradreta? No hi ha problema. Són família, comparteixen els negocis.
A mesura que aquest Govern demostrava la seua capacitat de legislar i d’aconseguir acords d’ampla base social i de partits, les forces conservadores han anat escalant en en la utilització d’eines de pressió, assetjament i desinformació cada cop més intenses.
A la permanent qualificació de govern il·legítim, es va afegir el bloqueig dels òrgans que s’havien de renovar, sobretot el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, i l’ús desvergonyit del seu control sobre jutges tant per a lliurar-se dels casos de corrupció que els afectaven, com per a perseguir els enemics. Van organitzar el seu poder mediàtic, inclòs el de RTVE, que s’ha convertit en un publireportatge continu del PP, en allò que podem anomenar «la premsa de Madrid», que no cal que hi estiga a la capital per adoptar el mateix perfil, on participen els mitjans progressistes quan compren una vegada i una altra els marcs i argumentaris dels conservadors i reaccionaris.
No ho han aconseguit. Han exagerat encara més els clams, ETA torna a ser el fantasma a remoure, els comunistes són l’home del sac. Els arguments han desaparegut del debat substituïts per eslògans i tòpics que ràpidament han deixat pas als insults i les brofegades. La ràbia de no tindre el poder s’ha traduït en menyspreu, deshumanització i odi explicitat en portades, tertúlies, columnes, notícies, trones i debats.
Soc testimoni directe de la deriva agressiva de la dreta i la ultradreta a l’hemicicle del Congrés, però el que hem vist aquests dies ha sigut terrible. El masclisme més groller, l’agressió verbal més crua i la manca d’educació ha estat absoluta. La bancada conservadora s’ha comportat com un escamot d’assetjadors, i amb total impunitat.
L’escamot judicial no s’ha quedat enrere aplicant rebaixes opcionals de penes com si foren obligatòries per la llei que anomenem «Només sí és sí». La ministra d’Igualtat Irene Montero que era criticada perquè la llei suposaria culpabilitzar a tots els homes, ara és, diuen, amiga de pederastes i alliberadora de violadors.
El fet de posar al centre de les relacions sexuals el consentiment explícit dels partícips ha afegit una altra dosi de ràbia a la ineficàcia de la dreta per a tombar el Govern.
No ha estat fàcil fer política aquests anys, en aquest context tòxic i les dretes desbocades. No ha estat fàcil no cedir en allò essencial, negociar, pressionar el soci de govern, mantenir el rumb, però la fermesa i resistència d’un gran equip de dones davant l’amenaça serà una gesta a recordar quan les aigües s’aqueten o quan la reacció tombe aquests avanços que han sorgit de tant de patiment, tanta rebel·lia, tanta força social i tanta valentia per a fer-se realitat.
