Les relacions es poden classificar bàsicament en relacions d’igualtat i en relacions de poder. En les relacions d’igualtat, els seus membres tenen els mateixos drets i hi ha una confirmació mútua de l’Altre, però en les relacions de poder hi ha una asimetria i es caracteritzen per esquema dominació-submissió. És a dir, s’hi dona una explotació de l’Altre ja siga econòmica, ja siga psíquica, ja siga una síntesi de les dos.
Però l’estabilitat en les relacions de poder no sols es deu a l’acció de l’opressor, sinó també a la identificació dels oprimits amb els dominadors. Segons el sociòleg, Pierre Bourdieu, la filòsofa, Simone de Beauvoir, i el dramatrurg i expresident de Txecoslovàquia, Václav Havel, en tota relació de dominació hi ha una connivència tàcita entre dominants i dominats.
Però si l’opressor porta al màxim la relació d’opressió i l’oprimit pren consciència que ha tocat fons, la seua connivència tàcita es pot acabar, es pot produir la seua revolta i la relació complementària1 es pot transformar en una escalada simètrica1.
Amb tot, és una possibilitat gens fàcil, car la identificació amb l’opressor comporta l’alienació: ser, almenys en la fantasia com l’opressor i, en comptes d’abraçar els propis interessos, defensar els de l’opressor -confosos amb els propis.
I, per a eixir de l’alienació, l’oprimit haurà de desrealitzar, com diria l’antipsiquiatre, Ronald Laing2, la falsa realitat presa com a realitat i realitzar una realitat presa com a irrealitat, la d’existir amb plenitud. Una autèntica proesa atés que s’hauria de desembarassar dels habitus3 anterior i posterior a l’alienació.
————————————
(1) Segons l’Escola de Palo Alto, una relació complementària seria una relació de domini -submissió (capità-soldat, per exemple)- i una escalada simètrica, una relació en què els seus membres lluiten desesperadament per tindre un el poder sobre l’altre (una escalada d’armaments, per exemple).
(2) El yo y los otros, Ronald Laing, Fondo de Cultura Económica
(3) L’habitus seria, segons Cecilia Flachsland4, el conjunt de modes de veure, sentit i actuar que, encara que semblen naturals, són socials. És a dir, que estan emmotlats per les estructures socials i, per tant, s’aprenen. Però no sols el conjunt de modes de veure, sentir i actuar, sinó també, les creences, els pressupostos i pensaments, hi podem afegir.
(4) Pierre Bourdieu y el capital simbólico, Cecilia Flachsland, Campo de ideas.
