Entre ja, sense dilacions, en matèria: crec que sense la nostra recerca sociolingüística i la nostra recerca-acció sociolingüística – tant a nivell personal com col·lectiu- és pràcticament impossible la supervivència de la nostra comunitat lingüística. Senzillament, perquè és l’única forma vàlida que conec de prendre consciència sobre el procés d’extinció com a gent europea a què estem abocats – potser, galopant- i per a actuar-hi en conseqüència.
Amb tot, crec que el destinatari d’aquestes recerques no serà mai general. Desenganyem-nos d’entrada. El seus destinataris reals només poden ser, crec, els valencianoparlants radicalment disconformes amb la situació actual —preferentment, la gent jove— i que, per tant, estan conscientment o inconscientment predisposats a fer el canvi qualitatiu que necessita la nostra història com a gent europea.
Oblidem-nos, doncs, dels qui es creuen en possessió de la veritat, dels qui es pensen o es volen pensar que hi ha una normalització lingüística en marxa, dels partidaris del valencià acomodats a la situació actual, dels valencianoparlants castellanitzats, dels valencianoparlants que encara no s’han enterat de la nostra castellanització, etc.
Contràriament, cauríem en la il·lusió de creure que els de la rereguarda poden compartir les idees, iniciatives, projectes… dels qui breguem en l’avantguarda.
Quant al marc teòric per a les esmentades recerques sociolingüístiques, recomane la medicina que m’ha provat. És a dir, el mateix marc teòric que ha guiat les meues: l’obra sociolingüística del sociòleg Lluís Aracil –sempre implementada és clar, amb altres aportacions d’altres pensadors i investigadors socials.
Òbviament, les reflexions que vos oferisc brollen de les meues recerques. Algunes d’elles, les he fet per inducció a partir d’exploracions empíriques i altres, deduïdes de teories vàlides que conec. El factor en comú, la lectura concreta -en la mesura de les meues possibilitats, és clar- de la situació concreta. Però també vos oferiré les reflexions d’altra gent que considere pertinents.
I, per a acabar, una qüestió de principis. Amb les meues reflexions, no pretenc tindre la primera ni l’última paraula en res. La meua intenció només és provocar un debat públic sobre el funcionament del nostre procés d’extinció com a gent europea (etapes, mecanismes…) per tal d’entendre’l i poder assentar unes bases fermes per a invertir-lo i construir en el futur una comunitat lingüística en peu d’igualtat amb les altres europees amb el valencià com a llengua nacional.
