Els docents han perdut el prestigi social perquè l’educació no és realment valorada per la societat. De fet, sol aparéixer en la catorzena posició de les preocupacions dels ciutadans en les enquestes del CIS. A més, eixa mateixa societat manifesta de forma implícita, no poques voltes, un autèntica indiferència pels educadors. Eixa indiferència és el fruit de la trivialització educativa que s’instil·la de facto des de les mateixes institucions polítiques i s’amplifica a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials i les plataformes d’entreteniment. Hi ha en l’ambient una marcada antimeritocràcia equivocada, un hedonisme omnipresent i un igualitarisme esbiaixat i mal entés que van en contra de la tasca del docent i de la realitat dels fets. L’escola sempre ha sigut una institució una mica dura, freda, desangelada i decebedora. Ha sigut l’encarregada de dir a la societat i a les famílies quin és el nivell científic i cultural “real” dels nostres jóvens i, com deia el nostre Terenci: veritas odium parit (la veritat engendra l’odi). Però, a mi, em pareix que fer créixer els infants i els jóvens en la falsa il·lusió que es pot aconseguir qualsevol objectiu sense esforç és una autèntica enganyifa, un bluf les conseqüències del qual hauran de sofrir en només posar un peu en el carrer, fora ja de l’amable i acollidor caliu del recinte educatiu. Potser ja és hora d’abandonar la idea del “café per a tots” i d’anar implementant un sistema educatiu de secundària amb itineraris no estancs, diferenciats i adaptats a les inquietuds, habilitats i capacitats dels nostres jóvens que són proteiques, riques, plurals i diverses. És molt probable que la baixa proporció d’alumnes d’alt rendiment siga deguda al fet que el nostre Estat té un model educatiu comú per a tots els adolescents, des dels dotze fins als setze anys. Potser fora millor distribuir-los des dels dotze anys en itineraris professionals i acadèmics, com passa en els països de tradició germànica. Deixem de somiar truites i de fer d’aprenents de bruixot, i tinguem ben en compte que, per a la immensa majoria, la bona educació, la cultura i el coneixement continuen sent l’únic ascensor social plausible. És veritat que hi ha gent que gaudix d’una fama fulgurant, sorprenent i immerescuda, però són una estranya, exigua i desconcertant minoria…
Si els responsables educatius del país creuen que açò que estic escrivint només són ximpleries i foteses d’un vell professor que ja fa catúfols, només els puc dir que: «màquina avant amb les vostres cabòries»; ara bé, tingueu en compte que la deessa Empeiria, o siga la comprovació empírica, vos espera al final del camí. En acabant no vos queixeu amb excuses peregrines i de mal pagador, ja sabeu: que si el professorat no ha entés el contingut de la reforma, que si les ràtios són excessives, que si no hi ha hagut la suficient dotació pressupostària, que si bla-bla-bla… En la pedagogia i en els altres àmbits de la vida, els mètodes no s’avaluen per les seues bones intencions, sinó pels resultats. I estic una mica fart de vore com moltes teories pedagògiques cauen en un pur dogmatisme perquè els seus seguidors ja no són capaços d’examinar i de revisar amb calma, serenitat i meticulositat la validesa dels postulats dels quals partixen. Pensem-ho i no ens encabotem en els nostres apriorismes.
També tinc la impressió, i perdoneu-me la cruesa, que el nostre Estat és, hui en dia, un vertader erm científic i cultural: en els setanta-set anys que van des de 1901 a 1978 hi ha hagut sis premis Nobel espanyols i en els quaranta-huit anys que van des de 1978 (l’any en què es va aprovar la Constitució) fins al 2024 només n’hi ha hagut dos, i un d’ells, Mario Vargas Llosa, és d’origen peruà. O siga que la democràcia espanyola ha obtingut, en l’àmbit científic, cultural i educatiu, un suficient ben raspadet. Tota eixa mediocritat, al meu entendre, és directament imputable a les incessants reformes educatives que hem patit al llarg dels darrers quatre decennis i a l’atàvica incapacitat de la nostra classe política d’arribar a consensos mínims en una matèria tan important com és l’educació. Reflexioneu sobre el sorprenent fet que l’Estat espanyol, amb quaranta-huit milions d’habitants, té huit premis Nobel i que Alemanya, per exemple, amb huitanta-cinc milions d’habitants, en té cent huit. Intelligenti pauca.
