L’altre dia van posar per TV, en horari no apte per a treballadors, La llista de Schindler, pel·lícula de Spielberg de 1993 en què es relata un episodi concret de la Soha. En síntesi: Oskar Schindler és un vividor que sota el règim nacionalsocialista munta una fàbrica d’utensilis de metall primer i d’armes després, amb els diners dels jueus de Cracòvia; i com salva els seus obrers, jueus tots ells, de ser gasejats i posteriorment cremats als forns d’Auschwitz-Birkenau (Oswiecim-Brzezinka) després d’haver sigut traslladats des del gueto de Cracòvia al camp de concentració de Plaszów, dirigit per l’infame Göth.
Havia estat feia anys a Jerusalem i havia visitat la tomba de Schindler al cementeri que hi ha just dalt de l’Hort de les oliveres, on diuen va passar la seua darrera nit Jesucrist, i on va ser traït per Pere. Vaig veure la tomba pleneta de pedres, que és com els jueus commemoren els seus avantpassats. En eixe mateix viatge, que vaig fer tot sol, vaig visitar el Yad Vashen. La seua Cambra del Record, la Cambra dels Noms, on vaig cercar i trobar persones que amb el meu mateix cognom havia mort a la Soha, jueus asquenazites de Polònia de cognom Struci, que és el mateix que Estruch, antic cognom dels xuetes que van ser expulsats en la primera fornada d’expulsió de Mallorca i forma part dels cognoms xuetes maleïts. Es van traslladar a la zona de la Costera, i des de poc després de 1200 hi van viure com a jueus al País Valencià. A cada pas que feia pel Yad Vashem em venien llàgrimes als ulls, però on va esclatar la meua emotivitat va ser a la Cambra dels Nens, un lloc fosc, on uns cristalls pengen del sostre i on es reflecteixen en un moviment interminable milers d’estels menuts mentre sonen els noms dels nens desapareguts durant la Soha. Els records d’aquell viatge han viscut amb mi fins ara, i crec que mai m’abandonaran.
Però no coneixia Cracòvia, era un viatge pendent, perquè sempre m’ha atret Polònia, crec que des que a la mili als que parlaven català ens deien “polacos”, sense que diferenciaren massa si el nostre deix era de Catalunya, Mallorca o el País Valencià. Volia viatjar a Cracòvia per conèixer la ciutat, però sobretot per visitar Auschwitz i rendir memòria als jueus morts durant l’Holocaust. El que recorde més impactant va ser el viatge en tren des de Cracòvia a Auschwitz, quan per l’altaveu una dona entre cansada i avorrida del tren anunciava en anglès “Next estation, Auschwitz”. Després, l’arribada al Camp i endinsar-me a l’infern.
Un infern, però, que estava a menys d’un quilòmetre de la ciutat, i on la vida ara, com el 1943, discorria de forma monòtona entre el fred i la guerra, la fam i la desídia, sense importar què passava a l’altre costat dels filferros, ni preguntar-se el fum constant que sortia de les xemeneies del Camp.
No m’esperava que el Camp d’Auschwitz-Birkenau estigués tan prop de la ciutat, i vaig voler recórrer ja a Cracòvia els llocs per on havien caminat els jueus des de les seues cases al gueto, un camí d’uns 200 metres o directament al costat de la casa on havien viscut, fins que van ser traslladats al gueto. Al costat mateix d’una de les sortides del gueto, en una plaça on ara hi ha unes cadires, esperaven a ser traslladats al Camp de Plaszów, que està a un passeig d’un parell de quilòmetres de la ciutat, i on encara es pot veure el turó on treballaven els esclaus, i on Göth assassinava per gust els esclaus, així com el mur d’afusellament. I abans de sortir de la ciutat cap a Plaszów, passejant, podies anar tranquil·lament de la sortida del gueto a la fàbrica d’Oskar Schindler, i allargant el passeig al Camp de Concentració de Plaszów, des d’on, un viatge de menys de 65 quilòmetres et portava directament a la cambra de gas.
Fins que no vaig fer eixe recorregut, m’havia fet la idea que els Camps estaven en llocs apartats, amagats de tothom i de totes les mirades, que els guetos eren llocs apartats de les ciutats, i que tot ocorria d’una forma més o menys “secreta”. He de dir, en el meu descàrrec, que alguna cosa sospitava després de veure la pel·lícula Shoah de Claude Lanzmann de 1985, recordant l’escena d’un tren arribant a Treblinka, on un nen al costat de la via fa el signe de tallar el coll als ocupants del tren que hi arribaven en eixe moment. El nen sabia el que els anava a passar i ho expressava com sols un nen faria, sense gaire consciència del que passava. Però tot i tenir la sospita, probablement el meu cervell no volia fer conscient que tots, a Cracòvia, Oswiecim, Berlín, Treblinka o Munic, on a uns 20 quilòmetres de la ciutat es va construir Dachau, el primer Camp de Concentració per a presos polítics, romanís, homosexuals i “dèbils” mentals; n’eren plenament coneixedors de la barbàrie que estava perpetrant-se just al costat del seu veïnat.
No va ser fins que vaig viatjar a Cracòvia, que vaig ser conscient de la monstruositat de la Shoah, i no sols per l’assassinat programat de 6 milions de jueus, a banda de romanís, homosexuals, comunistes, dèbils mentals o indesitjables; sinó per haver pres consciència que tothom ho sabia.
Ara, quan veig les imatges de Palestina, no puc deixar de recordar l’escena final d’El Pianista de Roman Polanski, quan Adrien Brody camina pels carrers d’una Varsòvia devastada per la guerra, on els edificis han quedat tots en ruïnes i les finestres són forats negres com els ulls de milers de calaveres que et miren directament i et qüestionen, què fas tu per evitar aquest genocidi?
El ben cert és que no vaig poder mirar la pel·lícula de Spielberg aquesta vegada. No vaig poder suportar el record de la Soha barrejat amb el genocidi palestí. No hi ha res, res que puga justificar la mort de milers de persones que reclamen menjar, davant d’un exercit de mercenaris que paguen amb els mateixos diners que els jueus del gueto van pagar Schindler per muntar la seua fàbrica. No hi haurà mai perdó per a aquesta gent que ha prostituït el concepte ètic sorgit de la Shoah, i que Netanyahu, Trump i tants a Europa continuen destruint dia a dia. Però també i sobretot, no hi haurà perdó per a tots els jueus que callen, callem, davant un Poble indefens massacrat sense compassió, oblidant així el que nosaltres vam patir i ara infringim a altres.
