El desembre del 1997 ens va deixar Valerià Miralles i Ortolà, la mort el sorprengué mentre practicava ciclisme a prop de Bétera. Va ser company polític en diverses ocasions i ver amic, amb el qual compartirem jornades les respectives famílies. El temps passa, anem oblidant fets, i persones significatives. El cas és que he comprovat com les dades biogràfiques de Valerià, les que surten a l’ordinador, obliden una part important de la seua activitat política, o donen dades errònies, i per això voldria ampliar amb aquestes notes la seua memòria.
Ens coneguérem a la Universitat, ell era dos o tres cursos superiors al meu, no m’estendré en aquest punt. Formà part de l’equip de Diàleg (1960-63) amb col·laboracions centrades en un tema que el motivava força, el colonialisme, una qüestió que anys més tard continuaria desenvolupant aplicada al nostre cas, en altres publicacions, com ara Gorg i Cal Dir, aquesta darrera del Partit Comunista del País Valencià, atesa la seua condició de militant en aquest partit durant un curt període de temps. D’això en parlaré tot seguit.
Valerià durant prou temps considerà que la nostra era una situació colonial, i el seu valencianisme tingué sempre un vessant social, cosa més que cridanera donat que tenia «duros», puix, el seu pare havia fet fortuna amb les taronges. Finalment, es quedaria quasi desheretat. Doncs, com figura a les biografies participà en el procés que ens porta al Partit Socialista Valencià. A l’estiu del 1966 s’alineà amb el sector que propugnava una acció més antifranquista i sindical, abandonant juntament amb tota la colla el partit. Un gest que l’honrà es va produir quan, amb ocasió la condemna a mort del comunista Julian Grimau, va dirigir un telegrama al ministre de Governació amb el text: «Julian Grimau tiene derecho a la vida». Com a resultat, passà uns dies a la presó, on coincidí amb un històric del comunisme valencià, Julio Marín, i em consta que parlaren prou.
Llibreter, editor, i alguna cosa més, a mitjan anys setanta, no conec la data exacta, va ingressar al Partit Comunista, en un intent de valencianitzar al partit més important de l’antifranquisme, i que semblava que anava a tindre un pes important en la democràcia que s’acostava. En eixos moments, part de l’esquerra antifranquista i valencianista feu el mateix, i aleshores tota una ampla colla d’intel·lectuals i valencianistes s’apuntaren.
Aconseguiren afegir a les sigles l’expressió «del País Valencià», fins i tot l’arribada a la Secretaria General del país d’Ernest Garcia. Així, doncs, semblava que la renovació era un fet possible. Durant eixa estada va treballar estretament amb Doro Balaguer, amb el qual tenia una vella amistat. Una altra gent del mateix tarannà que Valerià formarien part de la colla valencianista del PCE: Gustau Muñoz, Joan Oleza, Jaume Lloret, Pere Beneyto, Ernest Garcia, Albert Taberner, Carles Mulet.
Allò durà poc de temps, la renovació fou efímera. Valerià de la mà del Moviment Comunista-Organització d’Esquerra Comunista, la Lliga Comunista Revolucionària, Socialistes Independents de Xàtiva, Esquerra Independent de Castelló, i altres grups nacionalistes, promogueren la creació d’Esquerra Unida del País Valencià; ja érem en democràcia, teníem el Consell Preautonòmic, presidit per Josep Lluís Albinyana. EUPV intentà buscar espai en el marc de l’ofensiva blavera i les ambigüitats del Consell. No repetiré allò que ja he manifestat en anteriors ocasions, fou una experiència fallida. Llavors, vingué la Unitat del Poble Valencià i Valerià decidí impulsar la creació d’Esquerra Republicana del País Valencià, compromís en el qual continuà fins al seu traspàs.
