Pels anys setanta del passat segle existia a Itàlia un partit amb el nom de «Lotta continua», com podeu imaginar es tractava d’un grup minoritari situat en el magma de l’esquerra revolucionària, no rocorde com acabà la seua història, segurament sofriria els efectes del moment, i tal vegada les seus insuficiències. Sols resta el record del seu nom. Itàlia era un referent o banc de proves, vivia sota un règim de corrupció i poder oligàrquic, formalment democràtic, o siga basat en les urnes. Tanmateix, el partit comunista era potent, però, la democràcia cristiana ostentava la majoria. «Lotta continua» feia èmfasi en la lluita que continuava i s’oposava a una entesa entre comunistes i democristians.
I a què ve ara parlar de «Lotta continua»? Doncs perquè la gent gran, la que venim d’aquell silenci, hem perdut batalles, algunes en la democràcia limitada que tenim. Això, però, ens porta a tindre certa perspectiva, la qual cosa no vol dir que ho tinguem tot clar i que encertem en els diagnòstics i previsions. El fet és que després del 28-M observe gran varietat de comentaris postelectorals, la gran majoria insisteixen en la regressió que implica la victòria de les dretes al nostre país, certament, això es així. En tal situació trobe que hi ha dos elements que cal aclarir: el primer seria donar resposta al «per què», no conec cap aportació fonamentada sobre les causes del fracàs electoral de l’experiència nascuda al 2015, la qual a nivell municipal i autonòmic ha significat majories d’esquerra i valencianistes. Per altra banda, la següent qüestió seria veure què cal fer. Així doncs, en relació al primer tema pense que els experts i els partits hauríem de dir quelcom, després vindria el debat públic. En quant a l’altre element, allò de la perspectiva històrica ens pot ajudar. Per això he recordat aquell nom que venia a insistir que la lluita continuava, i tenim una legislatura al davant.
Els partits faran oposició, això és una obvietat, però, cal estratègia o calen estratègies? Pot haver un Botànic de coalició opositora? Ho plantege. Per altra banda, els ciutadans, què hi podem fer? Tal vegada, durant aquests vuits anys s’ha confiat en haver conquerit un poder i una capacitat de continuïtat que no responia a la realitat, abandonant espais d’intervenció social. La història esta plena d’avanços i retrocessos, de conquestes que es consoliden i altres que no. En altres moments, quan no teníem una altra opció, la lluita tenia camins, la denúncia, la mobilització… també empràvem els instruments legals. Per citar exemples, diu que derogaran normes, que eliminaran organismes, per tant, caldrà arribar fins als tribunals, com ho han fet ells, dic «ells» perquè en la dreta valenciana manen els homes, la foto dels pactes PP-FOX és més que significativa.
Comptat i debatut, haurem de continuar fent tot allò que férem en altres moments, com recentment, fa uns anys, quan dominava l’aznarisme a Espanya, i al País Valencià Zaplana i els seus sequaços.
