El geògraf Paco Tortosa és un ecologista que va en bicicleta i ha fet molt per difondre’n el seu ús, sol o acompanyat, amb Maria del Mar Fornés, viatjant per tot el món. Aquest transport, molt econòmic i dels menys contaminants, és una eina de transformació social i de construcció d’una societat més equilibrada i saludable. Ambdós, Mar i ell, van escriure fa anys els seus viatges en bici per Espanya i altres estats del món. Han pugnat per tal de fer de la bicicleta un transport útil i, juntament amb el transport públic, un instrument de descontaminació dels nostres pulmons i del nostre planeta, tan contaminat per un excés de vehicles privats, que envaeixen, fan malbé la vida i, en molts casos, són del tot innecessaris, inútils i ben prescindibles.
Els primers anys del segle XXI, vaig veure un vídeo de Paco Tortosa sobre el desgavell de la hiperconcentració poblacional a l’Horta Sud, la més alta d’Europa, on, posem per cas, s’explicava una urbanització desorbitada a les darreres dècades; es denunciava que a Benetússer no restava ni un pam de terra, i a Alfafar, a Sedaví i altres pobles del voltant (València, el Castellar-l’Oliveral, Massanassa, Catarroja, Aldaia, Alaquàs, Torrent…), l’Horta anava minvant i esdevenint cada vegada més esquifida i en risc d’extinció. Aquell vídeo em va impactar. Perquè, a causa d’aquesta urbanització accelerada, descontrolada i extrema, es pronosticaven més riscos per a la convivència, la salut i la vida… un aire més contaminat, manca d’espais d’esbarjo, d’esport i culturals, dèficit d’arbres, parcs, jardins, zones verdes i corredors arbrats que contraresten la contaminació davant de tants cotxes i alenteixen el pas de l’aigua; com, aquest excés d’enquitranar i cimentar el sòl, dificultaria la retenció de l’aigua, la formació dels aqüífers del subsol, creixeria l’escalfament, apujaria la contaminació de l’aire, de la terra i de l’aigua per l’hiperconcentració humana que actuaria com una plaga devoradora d’ecosistemes vitals per a la supervivència dels humans i els altres animals que ens acompanyen en el trànsit pel planeta.
Ara, després de vint anys, llegisc al Facebook un article de reflexió de Paco Tortosa dirigit a la gent que ha perdut el cotxe a l’Horta Sud, les Riberes, la Foia de Bunyol, Requena i Utiel, per tal de dissuadir-los que es tornen a comprar un altre cotxe, a menys que calga absolutament. Els anima perquè facen ús de la bici combinada amb el transport públic, serà millor per als pulmons de tots i per al planeta Terra, exhaust davant d’unes contaminacions tan desmesurades; també farà minvar les malalties respiratòries (asma, càncers…) i les morts per l’abús dels combustibles fòssils. Remembra, Tortosa, que hi ha cooperatives de lloguer, formes d’ús col·lectiu, i, sobretot, que es pot viure millor sense la possessió del vehicle privat i que és més convenient i just si volem que l’excés de contaminació de l’aire, el reescalfament causat pel canvi climàtic i l’ús abusiu del cotxe, no es convertisca en la mateixa «normalitat» que ha propiciat la mort de 233 persones, un obrer de vila a l’Institut de Massanassa i tres desapareguts encara… El cotxe (i les seues «externalitats» i conseqüències indesitjables) esdevé un instrument que contribueix a portar-nos més contaminació i més morts, sobretot si les autoritats continuen tenint un comportament criminal per no alertar la població davant el perill, en estimular el mateix paradigma que ha propiciat aquesta enorme i desgraciada gota freda, amb una gestió criminal per banda dels governs de torn… En propiciar la compra de vehicles privats, amb subvencions que s’haurien de destinar per a cobrir necessitats vitals, en compte de prevenir per tornar a un model social més habitable, no fem més que reiterar i aprofundir en el solc de les errades que han dut a la magnitud de la devastació viscuda.
Divendres passat, 13 de desembre, al club del café per internet, de l’editor Vicent Olmos, s’esmentà la necessitat de reconstrucció i d’esperança davant les inseguretats, les tristors, les pors, les incerteses actuals… Remembrant l’ecòleg Lovelock, a Hipòtesi Gaia, haurem d’anotar els errors i les ferides que infligim a Gaia, com a organisme viu. Perquè les agressions i els excessos, ens retornen com un bumerang. Hem d’aprendre a viure sense fer-li tant de mal i, alhora, evitar fer-nos-en a nosaltres; «errades» o càlculs productivistes del capitalisme del desastre per guanyar més diners, que s’hauria de procurar que no es repetiren, en fer del dol, des de la resistència, de la lluita, de l’organització nacional valenciana i l’esperança com a horitzó del nostre bategar; per tal de tenir dret a reconstruir un País Valencià lliure, honest, just i sobirà. Per tornar a fer amb les nostres vides un món més habitable i menys injust, cruel, satel·litzat, corrupte i desgraciat.
El dilluns 9 de desembre, a la Facultat d’Història de València hi havia una taula redona: «Reconstrucció? Reflexions sobre una catàstrofe», en què Joan Olmos va fer la presentació sobre la planificació territorial, infraestructures i urbanisme. Hi van intervenir Iván Portugués, professor de la facultat de Geografia de la UV; Lara Llop, arquitecta paisatgística; Felix Francés, catedràtic d’Enginyeria Hidràulica de la UPV, i Vicent Garcia, arquitecte urbanista. La majoria dels projectes proposaven la reforestació dels barrancs, on fos possible, evitar les barreres (autopistes, vies de tren…) que dificulten o impedeixen que l’aigua arribe a la mar, per tractar d’estalviar que es repetisca una gota freda catastròfica. S’explicità com el nou llit del Túria, fet després de la riuada del 1957, ha «salvat» la ciutat de València, però ha condemnat l’Horta Sud; cal mamprendre un projecte de reconstrucció que faça inviable la repetició del desastre del 29 d’octubre passat… El que més em va interessar dels diferents projectes que es van presentar, alguns coincidien, va ser la reforestació dels vorals dels torrents en fer servir els elements de la natura per aturar l’impacte dels aiguats, fugint d’alternatives «dures», de canalització, cimentació, etcètera, que encara augmentarien més la magnitud d’una tragèdia futura i la vulnerabilitat dels humans… Corredors verds, el manteniment i l’ampliació del conreu de l’agricultura ecològica a les terres de l’Horta perquè la terra siga més esponjosa i funcione la retenció de l’aigua per minvar l’arribada a la plana de l’Horta…
Per això, cal canviar, d’arrel, el model de vida sistèmic productivista i consumista actual, perquè no es recalfe tant l’aigua de la nostra Mediterrània. Empar Puchades del Castellar-l’Oliveral, va explicitar la impotència, la por, la inseguretat, les incerteses i temors en les quals viuen i va denunciar que, des del Ministeri de la metròpoli de Madrid, es neguen a posar-los unes tanques d’insonorització en el voral de la carretera perquè la gent puga viure i dormir… El desemparament té noms i les responsabilitats són diverses. El règim del 78 va mostrar les seues costures, l’Estat va fallar, va caure a terra en picat; va sorgir el pitjor de cada administració, inclús de la monarquia i l’exèrcit espanyol, ambdós, hereus directes de la dictadura franquista (ara, fent misses d’estat nacionalcatòliques per rentar les mans dels responsables de la tragèdia o aplaudint a les entrades de l’escola per adoctrinar els infants en el militarisme borbònic). Perquè, tant des de la Generalitat Valenciana com des de l’estat espanyol consideren que els desastres es poden instrumentalitzar per a posar-se medalles a la pitrera i que els habitants afectats no tenen dret a tenir drets, ja que entrebanquen el «progrés» que implica exterminar-los en nom de la «prosperitat» dels negocis turístics, immobiliaris, automobilístics, el comerç i tràfic d’armes… Com va passar fa més de vint anys amb la deportació dels habitants de la Punta, les terres dels quals foren robades, les séquies saquejades i les cases derrocades per la ZAL (Zona d’Activitats Logístiques); unes administracions devoradores al servei del capital salvatge, en incrementar la destrucció de l’Horta de València, la contaminació de l’Albufera i un futur ple de majors incerteses, riscos i perills causats per la desfeta d’ecosistemes vitals, del pulmó i rebost alimentari de l’avenir que és l’Horta…
Finalment, l’ampliació del Port de València (en realitat de Madrid, amb el pacte de tots els partits espanyolistes a favor d’ampliar-lo), va en la mateixa dinàmica destructora, com si les necessitats vitals de la gent i les nostres vides i morts, no els importaren gens. Només afavorir els negocis de les empreses corruptes dels seus amics i socis… ¿Com pot ser que empreses vinculades al PP-Vox, condemnades per corrupció, opten a concurs i reben subvencions milionàries per enriquir-se de nou, amb l’ajuda dels responsables del negacionisme climàtic, de la tragèdia i de la mort de tanta gent? Segurament, «creuen» que si són vides valencianes, no els importen ni un rave; som «territori» menyspreable, vides sobrants, reserves indígenes, país espoliat i colonitzat…
L’alternativa, de continuar en la «normalitat» d’abans, és que els desastres continuen i augmente la magnitud de les tragèdies i que esdevinga l’oblit absolut dels morts i dels vius afectats de ferides greus. ¿Encara no han dimitit el principal responsable i els col·laterals? ¿Va permetre el desastre, conscientment, per poder enriquir-se amb la «reconstrucció»? Cal fer costat a les demandes d’investigació de la fallida de totes les administracions (potser llevat d’alguns ajuntaments), per tal d’alertar, salvar vides i auxiliar les persones afectades i abandonades a la seua sort, inclús dies després del 29-O i encara sense cobrar els danys per poder recuperar-se…
Això no pot quedar impune. Per una qüestió d’ètica política. Però, si anem com a escolanets d’amén de les províncies a la metròpoli, demanant almoina, que ens atorguen les molletes de pa i no el forn sencer, les claus de la caixa (la supressió de tot el deute històric tan injust), no servirà per a res més que per nodrir i engreixar l’espoliació i el colonialisme espanyol que ens (man)té presos en la gàbia… i, de manera sistèmica, reprodueix els desgavells i els desastres de la «cogovernança» i socioecològics que hem viscut des del 29-O passat. Els rellotges encara estan aturats. El sacseig ha sigut demolidor. Hauríem de prendre nota, d’aprendre, per no repetir i apujar els desastres que veiem que s’acosten amb «normalitat» («inevitable») des del paradigma del progrés «vigent» i inviable… On la destrucció, la devastació i les guerres es tornen en una oportunitat mercantil per a una reconstrucció «exitosa» des d’un capitalisme posthumà i del tot deshumanitzat. Tot és monetaritzable per aconseguir més guanys… on les vides no importen sinó utilitàriament.
