L’any 2010 TV3 va inaugurar el programa No me la puc treure del cap. Estava dedicat a aquelles cançons que, una vegada sentides, les recordes per a sempre. Títols com Paraules d’amor, de Serrat, Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, o Viatge a Itaca, de Lluís Llach. El sisé lliurament de la sèrie el van dedicar al tema Jo vinc d’un silenci, de Raimon. Per a elaborar-lo, el conductor del programa, Roger de Gràcia, va acompanyar el cantant a Xàtiva. Junts van peregrinar al Carrer Blanc, on va nàixer Raimon i l’espenta de tota la seua música. Després van pujar un poc més amunt, en direcció al castell, i van acabar recalant en un mirador privilegiat, des d’on es contempla sencera la capital de la Costera. Aquest mirador estava i està a l’hotel Montsant.
Si no heu vist el capítol de Raimon de la sèrie No me la puc treure del cap ho podeu fer en aquest enllaç. És realment un document formidable sobre la gestació d’una de les seues composicions més emblemàtiques. La primera vegada que el vaig visionar, no coneixia el Montsant. Anys després, quan m’hi vaig hostatjar, vaig descobrir un lloc paradisíac on vaig passar un temps magnífic i on espere tornar prompte. Xàtiva, des de les seues altures, és un poble endormiscat en una glòria secular exactament “on comença l’horta i s’acaba el secà”. Uns records punyents i inoblidables.
Ara Miquel Alberola acaba de publicar una biografia exhaustiva de Ramon Pelegero en Arallibres: Raimon. Aquest jo que jo soc. Potser feia falta tornar a revisitar una biografia ja del domini públic per a avaluar, nou anys després de la retirada del cantant de l’escena, el que va significar en la història de la música popular a nivell mundial.
Perquè Raimon, això és ben sabut, és el més internacional dels nostres músics. El seu “crit metafísic” (Fuster) va començar vehiculant en valencià els anhels de tota una generació per a després transportar-se a París, a Nova York, a Moscou o a Tòquio sense renunciar a qui era. I sent-hi entés perfectament.
L’home que va confessar “Jo no soc dels meus” en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és una singularitat insòlita en un país que ja havia sigut catalogat com a submergit –com una Atlàntida qualsevol- en les procel·loses aigües de la Història. Però el País Valencià no era Occitània i Raimon va saber polsar la fibra que ho va demostrar.
Mentre Joan Fuster despertava tots els dimonis apadrinats per la dictadura amb l’atac uníson de Nosaltres els valencians i El País Valenciano, Raimon venia 40.000 còpies del seu primer disc en una societat totalment deshabituada a sentir cantar en el seu propi idioma. Eren composicions, aquelles, elementals però d’una energia volcànica, amb Al vent com a peça emblemàtica. Podria haver-se quedat en eixe estadi i esdevindre el protestatari oficial del seu temps, però Raimon era ambiciós. Davant els sospitosos habituals, “xiuxiuejadors de micròfon” (Enric Gispert), el seu huracà prosòdic va saber obrir-se a noves harmonies a partir d’un cert punt d’inflexió: la musicació de Veles e vents d’Ausiàs March.
Quan Raimon descobreix March, entre manuscrits polsosos, passa del crit a la complexitat melòdica (Antoni Batista). Desfossilitzant el clàssic del Segle d’Or el redescobreix per al públic i, alhora, li permet navegar en un llenguatge musical més ric i menys primari. Llavors comença la seua llarga lluita per a demostrar que ell no és només un “cantant polític”, mentre els censors buscaven, desesperats, el gat amagat en els decasíl·labs cinc-centistes…
