L’acció de L’Alqueria Blanca evoca el temps històric des de mitjans dels anys 60 fins a principis de la dècada dels 70 del segle passat. Presenta una visió, doncs, del període que s’ha anomenat com a tardofranquisme, el de l’inici del canvi social més important del segle XX al País Valencià.
Les trames dels guions de la primera i de la segona temporada de la sèrie televisiva valenciana L’Alqueria Blanca han tingut una versió narrativa, en el cicle de novel·les curtes escrites per Paco López Diago, amb la col·laboració d’uns altres autors, com ara Francesc L. Barrio, Marc Gomar i Quico L. Cebrian i Josep Franco. Els llibres van ser editats per la Fundació Bromera el 2009 i el 2010. Des de la perspectiva del lector, al cicle narratiu de L’Alqueria Blanca apareixen alguns fets que no han format part dels guions de la sèrie televisiva.
En el conjunt narratiu apareixen al·lusions als mitjans de comunicació. Rafel regala a Dora un transistor perquè escolte la ràdio, i Assun i Jaume ballen a la cooperativa escoltant música també a la ràdio. Aquest mitjà és considerat sobretot com a difusor de la música, de nous esdeveniments d’èxit com el festival de Benidorm, del consultori sentimental d’Elena Francis adreçat a la població femenina, o de les ràdionovel·les. «Dora i Blanca escoltaven la ràdio sense parar de comentar les coses que els passaven als protagonistes», llegim a la pàgina 32 de la novel·la Els tres amics, del cicle de la segona temporada de L’Alqueria Blanca. No oblidem tampoc que Ferri s’ha aficionat a la ràdio al camp, escoltant un transistor mentre treballa, o que Sento hi escolta els partits del València CF. Al País Valencià contemporani, la ràdio representava un nou conflicte lingüístic, per la desigualtat de funció entre el castellà, idioma oficial imposat, i el valencià, absent en general del mitjà sonor. Però la ràdio musical era també com una banda sonora per a ambientar la vida, presentava moltes vegades una comunicació no lingüística. I sobretot l’aparició en la sèrie de l’emissora Ràdio Cento, la pròpia de l’Alqueria Blanca, que comunica en valencià, representa una opció a favor de la llengua i del país en aquella realitat imaginada tan grata als guionistes.
Un tema a banda és la història de la televisió. Encara que el 28 d’octubre de 1956 Televisió Espanyola (TVE) va iniciar les emissions regulars, des de Madrid, l’extensió del consum no es va generalitzar a l’Estat Espanyol fins a la dècada dels seixanta. Les primeres imatges televisives rebudes a València daten del 1959, i procedien del centre territorial de TVE a Barcelona. El 1960 les emissions es podien veure ja de manera regular al cap i casal i a l’àrea metropolitana, i la instal·lació el 1961 d’un repetidor a la serra d’Aitana, a la Marina Baixa, va permetre fer arribar el senyal a tot el territori valencià, a Eivissa, i també a les províncies de Múrcia i Albacete, i per tant això hauria pogut incloure en la ficció l’arribada de la tele a l’Alqueria Blanca. Aitana, el primer informatiu del centre de RTVE a València, es va crear el 1974.
Televisió en novel·la i en episodis de L’Alqueria Blanca
Les al·lusions a la televisió en les narracions de L’Alqueria Blanca apareixen al volum Sospites, escrit per Paco López Diago i Francesc L. Barrio, des de la perspectiva del personatge de Ferri. En aquest llibre podem llegir la següent història: «La tele la dugueren des d’Alacant en el sidecar d’una moto, embolicada amb unes mantes per a protegir-la dels bacs del camí. […] Aquell bar de merda no havia estat mai tan ple com quan els operaris alçaren la tele, que pesava un quintar, per deixar-la al lloc» (p. 44). Curiosament l’episodi de l’arribada de la televisió a l’Alqueria Blanca acaba malament: «Aquell televisor, que el dia anterior era la sensació del poble, feia el camí de tornada, trencat i deixant darrere d’ell olor de cremat».
Els anys 60 van ser per tant per al poble valencià els de l’inici de l’era televisiva. Els telediaris, i l’emissió de films clàssics, de serials nord-americans i de partits de futbol van atraure masses d’espectadors a la petita pantalla. Però a la sèrie L’Alqueria Blanca, en un primer moment, ni al bar, ni a casa de don Joaquim, ni a la de l’alcalde don Miquel s’al·ludeix al receptor de televisió. Només a casa dels Pedreguer, Dora i Blai parlen sobre haver vist l’arribada de l’home a la Lluna, al juliol del 1969, i en algun diàleg al bar Paqui i Cento fan referència a la tele.
Efectes lingüístics de la televisió
La manca de reconeixement de la realitat lingüística dels valencians va fer que la televisió fora per al poble valencià un element massiu d’introducció del castellà en la vida quotidiana. Crec que com a acte lingüístic, no representava el mateix escoltar el castellà, com a llengua «de fora», presentant «la realitat», «les veritats» al menjador o a la sala d’estar ‒enfrontat a la llengua «de casa»‒, que sentir parlar castellà en un cinema, en una ficció, com a Sor Citroen (1967) o a Irma la Dulce (estrenada a l’Estat Espanyol el 1969), dos films citats en episodis de L’Alqueria Blanca.
El consum de la Televisió Espanyola, oferta única i en castellà per als valencians, va representar el fenomen més important de diglòssia que s’havia viscut mai en la societat valenciana. Diglòssia, en resum, significa que dos idiomes són usats amb valor social diferent: l’un, l’imposat, per a funcions formals, en l’ús escrit i en els mitjans de comunicació, enfront de l’altre, el propi, que s’utilitza per a funcions informals, bàsicament en la parla. En la dècada dels seixanta, quan la majoria de la població del país era valencianoparlant, l’expansió televisiva en castellà va representar una campanya a favor de la substitució lingüística del català autòcton.
A bon segur aquella difusió ràpida i col·lectiva del castellà va impactar socialment i va provocar distorsions en la vida col·lectiva dels valencians. La televisió generava silenci, quan estava en marxa la gent callava; la televisió generava noves modes, per imitació, també lingüístiques; la televisió representava una nova discriminació del valencià, que vivia una profunda desigualtat respecte al castellà oficial i dominador.
El motiu real pel qual no ha sigut possible traure partit de la televisió en les trames de L’Alqueria Blanca és no disposar dels drets d’imatges de l’època. L’única opció han sigut les al·lusions indirectes a la petita pantalla. Al cap i a la fi, tractar sobre la televisió en L’Alqueria Blanca, en la dècada dels seixanta i primers setanta, hauria sigut com parlar d’un estrany que es presenta a casa sense haver sigut convidat.
