A vegades, la gent sol utilitzar els adjectius “racional” i “raonable” com si foren sinònims i no és ben bé el cas. A pesar de provindre tots dos del substantiu femení llatí de la tercera declinació ratio, rationis (raó, càlcul, xifra, explicació, argument…), l’adjectiu “racional” fa referència a tot allò que té a vore amb les regles de la lògica, el càlcul o el pensament abstracte; mentres que l’adjectiu “raonable” es referix a la prudència, a la moderació, a la ponderació i a l’equilibri. Allò raonable no sempre és allò estrictament lògic, sinó allò que té sentit en la vida pràctica i en relació amb els assumptes humans. La raonabilitat implica considerar el context, les circumstàncies, la realitat social i històrica en què ens trobem. Suposa, de fet, la irrupció d’una certa dosi d’empirisme en el càlcul lògic, fred i abstracte de la racionalitat pura. Per dir-ho amb un parell de comparacions, podríem afirmar que entre racionalitat i raonabilitat hi ha una relació semàntica molt semblant a la que hi ha entre la Idealpolitik i la Realpolitik, entre l’esprit de géométrie i l’esprit de finesse pascalians.
Hi ha plantejaments racionals que poden no ser raonables: exigir, per exemple, que tots els treballadors cobren el mateix salari té una certa dosi de racionalitat, ¿però és eixa exigència realment raonable? ¿Si l’aplicàrem a la realitat, la societat resultant seria més harmònica i menys disfuncional que l’actual? ¿És realment raonable que un operari cobre el mateix que un enginyer elèctric? Jo estic molt convençut que tots els treballs són absolutament necessaris i tenen exactament la mateixa dignitat, ¿però tenen el mateix mèrit? A sensu contrario, hi ha plantejaments que poden no ser molt racionals a primera vista, per exemple, gaudir d’un període mensual de vacances pagades; però poden ser molt i molt raonables, encara que a alguns seguidors de l’estricta racionalitat productivista, els semble una autèntica pèrdua de temps i de recursos.
En molts discursos dels tertulians i dels polítics actuals observe, no poques vegades, molt de càlcul racional i abstracte, però molt poca raonabilitat. Supose que hi ha coses que, com la maduresa i la raonabilitat, no arriben automàticament amb la consecució d’un títol universitari, sinó que es necessiten anys i panys a fi que la nostra ment esmaperduda arribe a besllumar els indubtables beneficis de la raonabilitat. També estic totalment convençut que hi ha gent que no madura mai, per molts anys que passen. Gent que mai no entreveurà la diàfana lluïssor de la raonabilitat. Per contra, n’hi ha que naixen amb les paraules raonabilitat, moderació, trellat i prudència inscrites amb foc en la seua ànima. Penseu en el Candide de Voltaire. Com diu el nostre refranyer: “en este món hi ha d’haver de tot”. Però, comptat i debatut, crec que ens calen administradors de la cosa pública més raonables, encara que no siguen tan racionals, idealistes i messiànics. Necessitem polítics que s’adapten a la idiosincràsia de l’esperit del temps que ens ha tocat viure, representants que tinguen molt clar que la política ha de ser una deliberació incruenta a on hi ha d’haver molt de lloc per al consens i per a l’escolta de l’altre, sense maximalismes apriorístics irrenunciables i cuidant les formes i el vocabulari. Com deien els clàssics ubi concordia, ibi victoria (a on hi ha concòrdia, hi ha victòria). La racionalitat pura i abstracta està molt bé quan fem càlculs matemàtics i demostracions, però hem de tindre ben en compte que l’error humà més gran consistix en arribar a la fal·laciosa conclusió de creure que les nostres idees religioses, polítiques i socials són tan certes, segures i inapel·lables com els axiomes i els teoremes de la geometria euclidiana. Justament, en això consistix la raonabilitat, en tindre la profunda convicció que la vida és molt més complexa del que creiem i que no cap tota sencera en els models abstractes que fem servir en l’anàlisi matemàtica.
